diumenge 14 de juny de 2009
dijous 11 de juny de 2009
Els lligaments, el malson dels futbolistes
Les lesions de genoll són el punt negre en la carrera esportiva de molts futbolistes professionals. Els lligaments del genoll són un mal de cap per a molts esportistes d’elit.
Durant els últims anys, l’esport professional ha patit, i pateix encara, una plaga important de lesions greus de genoll, sobretot dels lligaments. Molts futbolistes de primer nivell mundial com ara Xavi, Edmilson, Cicinho, etcètera, han patit algun tipus de lesió de lligaments i han hagut de ser intervinguts quirúrgicament.
Dins de les lesions de genoll entre els esportistes, es poden diferenciar quatre tipus, els més freqüents: lesió de menisc, esquinç del lligament lateral intern, lesió del lligament creuat anterior i la luxació de ròtula. El millor moment per valorar el genoll és immediatament després de que s’hagi produït la lesió. Abans de que hagi passat una hora, pot existir ja un espasme muscular protector, i passades 24 hores pot existir inclús una inflamació tant gran que impedeixi una exploració satisfactòria.
Centrant-nos en les lesions del lligament creuat anterior, les més habituals en els esportistes durant els últims anys, aquesta s’acostuma a produir després d’un traumatisme directe. Les lesions s’observen quan un esportista canvia de direcció al córrer i experimenta un bloqueig brusc del genoll.
Si ens centrem en la plaga de lesions de lligaments dels últims anys que afecta als futbolistes professions, una pregunta arriba a la ment de tothom: ‘Quina és la causa d’aquest aquest augment?’ Ningú pot assenyalar cap causa clara, ni tant sols els especialistes. Ramon Cugat, traumatòleg de reconegut prestigi que ha operat a gran part d’aquests futbolistes, va declarar a un diari que “no hi ha cap causa clara, és una acumulació de fets. Estem davant d’un problema multifactorial produït per vàries causes que es relacionen entre sí”. Aquestes diverses causes possibles són, entre d’altres: una preparació física deficitària, lesions mal curades i/o recuperacions precipitades, estrés competitiu i fatiga per sobrecàrrega de partits, sobre entrenament, desequilibris musculars...
En referència a les causes d’aquest tipus de lesions, un altre traumatòleg, el Doctor Miguel Ángel Pérez, assegura que “en general, podem pensar que hi contribueixen diversos factors, com ara la sobrecàrrega de partits, l’estat del terreny de joc, el material, les botes, les lesions prèvies que han tingut els jugadors, la mala sort fins i tot, etc.”
La violència de les entrades queda descartada com a causa important i preocupant, ja que el 75% de les lesions de genoll se les produeixen els jugadors tot sols, mentre que només el 25% es produeixen per entrades fortes o cops.
Qüestionat també sobre les pràctiques més habituals per reparar les lesions de genoll en general, el Dr. Pérez assegura que “gairebé totes les lesions de menisc es poden solucionar per cirurgia artroscòpica. Efectuant una meniscectomia parcial, és a dir, resecció de la part del menisc que està trencada o bé, quan és possible, suturant la lesió meniscal. Referent a les lesions lligamentoses hem de diferenciar les lesions de lligaments intraarticular, com els lligaments creuats, que es resolen per artroscòpia, de les de lligaments extraarticulars, com els lligaments laterals, que es tracten conservadorament mitjançant immobilització i rehabilitació, o segons el grau de lesió, són tributàries de cirurgia convencional a cel obert”.
Com ja s’ha dit, una plaga de lesions de genoll ha afectat durant els últims anys al món del futbol, però l’equip més afectat, sense cap mena de dubte, ha estat el F.C.Barcelona.
A principis de la temporada 2004/2005, cinc jugadors blaugranes van caure lesionats del genoll: Gabri, Motta, Edmilson i Larsson. Va ser, sense dubte, el període més fatídic. Tots els casos van ser molt semblants, però cadascun té la seva història:
Motta: El dia 11 de setembre de 2004, el jugador italo-brasiler va patir un trencament dels lligaments lateral intern i creuat anterior. El període de recuperació es va establir en sis mesos, i el procés va complir el guió previst.
Gabri: De igual gravetat va ser la seva lesió. Uns dies després que el seu company Motta, el dia 23 de setembre, Gabri va patir el mateix trencament, tot i que la seva recuperació es va allargar més del previst, ja que no va poder tornar a jugar en tota la temporada.
Edmilson: 10 dies després, el 3 d’octubre, el brasiler José Edmilson va caure lesionat també del genoll. En el seu cas, però, va trencar-se el menisc i el lligament creuat anterior del genoll dret.
Larsson: Transcorregut un mes, el 20 de novembre va ser el torn per al suec Henrik Larsson. Durant el clàssic Barça-Real Madrid, el davanter va patir una lesió del cartílag femoral i es va trencar el lligament creuat anterior del genoll esquerre. Ell tampoc va poder tornar a jugar durant aquella temporada.
La temporada següent va tocar-li al migcampista de Terrassa Xavi Hernández. El jugador català va trencar-se el lligament creuat anterior durant un entrenament amb el Barça el dia 2 de desembre de 2005. A causa d’aquesta lesió, el jugador va perdre’s la final de la Champions que el seu equip va guanyar a París el mes de maig del 2006, i va estar a punt de perdre’s el Mundial d’Alemanya.
La temporada següent li va tocar al camerunès Samuel Eto’o. Al mes d’octubre, el davanter va trencar-se el menisc en un mal gest del genoll. La seva recuperació, però, va ser més curta, ja que va estar de baixa uns dos mesos aproximadament.
Sembla que el problema afluixa, tot i la llarga lesió que pateix actualment el defensa Gabriel Milito, entre d'altres casos.
Els terrenys de joc segueixen sent els mateixos, els entrenament són iguals, les botes no han evolucionat gaire... es podria assenyalar doncs a la mala sort com la principal causa.
Dins de les lesions de genoll entre els esportistes, es poden diferenciar quatre tipus, els més freqüents: lesió de menisc, esquinç del lligament lateral intern, lesió del lligament creuat anterior i la luxació de ròtula. El millor moment per valorar el genoll és immediatament després de que s’hagi produït la lesió. Abans de que hagi passat una hora, pot existir ja un espasme muscular protector, i passades 24 hores pot existir inclús una inflamació tant gran que impedeixi una exploració satisfactòria.
Centrant-nos en les lesions del lligament creuat anterior, les més habituals en els esportistes durant els últims anys, aquesta s’acostuma a produir després d’un traumatisme directe. Les lesions s’observen quan un esportista canvia de direcció al córrer i experimenta un bloqueig brusc del genoll.
Si ens centrem en la plaga de lesions de lligaments dels últims anys que afecta als futbolistes professions, una pregunta arriba a la ment de tothom: ‘Quina és la causa d’aquest aquest augment?’ Ningú pot assenyalar cap causa clara, ni tant sols els especialistes. Ramon Cugat, traumatòleg de reconegut prestigi que ha operat a gran part d’aquests futbolistes, va declarar a un diari que “no hi ha cap causa clara, és una acumulació de fets. Estem davant d’un problema multifactorial produït per vàries causes que es relacionen entre sí”. Aquestes diverses causes possibles són, entre d’altres: una preparació física deficitària, lesions mal curades i/o recuperacions precipitades, estrés competitiu i fatiga per sobrecàrrega de partits, sobre entrenament, desequilibris musculars...
En referència a les causes d’aquest tipus de lesions, un altre traumatòleg, el Doctor Miguel Ángel Pérez, assegura que “en general, podem pensar que hi contribueixen diversos factors, com ara la sobrecàrrega de partits, l’estat del terreny de joc, el material, les botes, les lesions prèvies que han tingut els jugadors, la mala sort fins i tot, etc.”
La violència de les entrades queda descartada com a causa important i preocupant, ja que el 75% de les lesions de genoll se les produeixen els jugadors tot sols, mentre que només el 25% es produeixen per entrades fortes o cops.
Qüestionat també sobre les pràctiques més habituals per reparar les lesions de genoll en general, el Dr. Pérez assegura que “gairebé totes les lesions de menisc es poden solucionar per cirurgia artroscòpica. Efectuant una meniscectomia parcial, és a dir, resecció de la part del menisc que està trencada o bé, quan és possible, suturant la lesió meniscal. Referent a les lesions lligamentoses hem de diferenciar les lesions de lligaments intraarticular, com els lligaments creuats, que es resolen per artroscòpia, de les de lligaments extraarticulars, com els lligaments laterals, que es tracten conservadorament mitjançant immobilització i rehabilitació, o segons el grau de lesió, són tributàries de cirurgia convencional a cel obert”.
Com ja s’ha dit, una plaga de lesions de genoll ha afectat durant els últims anys al món del futbol, però l’equip més afectat, sense cap mena de dubte, ha estat el F.C.Barcelona.
A principis de la temporada 2004/2005, cinc jugadors blaugranes van caure lesionats del genoll: Gabri, Motta, Edmilson i Larsson. Va ser, sense dubte, el període més fatídic. Tots els casos van ser molt semblants, però cadascun té la seva història:
Motta: El dia 11 de setembre de 2004, el jugador italo-brasiler va patir un trencament dels lligaments lateral intern i creuat anterior. El període de recuperació es va establir en sis mesos, i el procés va complir el guió previst.
Gabri: De igual gravetat va ser la seva lesió. Uns dies després que el seu company Motta, el dia 23 de setembre, Gabri va patir el mateix trencament, tot i que la seva recuperació es va allargar més del previst, ja que no va poder tornar a jugar en tota la temporada.
Edmilson: 10 dies després, el 3 d’octubre, el brasiler José Edmilson va caure lesionat també del genoll. En el seu cas, però, va trencar-se el menisc i el lligament creuat anterior del genoll dret.
Larsson: Transcorregut un mes, el 20 de novembre va ser el torn per al suec Henrik Larsson. Durant el clàssic Barça-Real Madrid, el davanter va patir una lesió del cartílag femoral i es va trencar el lligament creuat anterior del genoll esquerre. Ell tampoc va poder tornar a jugar durant aquella temporada.
La temporada següent va tocar-li al migcampista de Terrassa Xavi Hernández. El jugador català va trencar-se el lligament creuat anterior durant un entrenament amb el Barça el dia 2 de desembre de 2005. A causa d’aquesta lesió, el jugador va perdre’s la final de la Champions que el seu equip va guanyar a París el mes de maig del 2006, i va estar a punt de perdre’s el Mundial d’Alemanya.
La temporada següent li va tocar al camerunès Samuel Eto’o. Al mes d’octubre, el davanter va trencar-se el menisc en un mal gest del genoll. La seva recuperació, però, va ser més curta, ja que va estar de baixa uns dos mesos aproximadament.
Sembla que el problema afluixa, tot i la llarga lesió que pateix actualment el defensa Gabriel Milito, entre d'altres casos.
Els terrenys de joc segueixen sent els mateixos, els entrenament són iguals, les botes no han evolucionat gaire... es podria assenyalar doncs a la mala sort com la principal causa.
dimecres 3 de juny de 2009
El Barça acomida la temporada a Barcelona amb una gran festa per celebrar el tripet
Després de una llarga espera de 4 hores, al voltant de les 10.30 de la nit van saltar al terreny de joc els tan esperats jugadors del Futbol Club Barcelona per celebrar amb tot el públic que omplia el Camp Nou el tan esperat triplet.
Les 4 hores de espera, que es van fer eternes per la gran majoria dels allà presents, van estar animades per diversos grups de música, entre ells, la Roser, aquella cantant catalana sorgida del concurs televisiu PopStars i, tot i que feia temps que no sonava el seu nóm, va ser força aclamada pel públic, fins que després de l’actuació, en un fatal playback que gairebé ni se sentia, en demanar l’opinió al públic de si havia agradat la cançó, aquest va exclamar un rotund: -No!. Davant la sorpresa, Roser va intentar dissimula dient que no sabia si deien “molt”, o “no”, i l’animador va fer repetir al públic amb un “si” o un “no”, i de nou tot el camp es va omplir amb un fort: -No!. Aquesta va ser l’actuació mes sonada, i tot i que també van tocar “Lax n Busto” i Sopa de Cabra, entre d’altres, les ganes del públic per que arribessin els jugadors va fer que les actuacions quedessin en un segon pla.
Per fi a les 10.30 van arribar els jugadors, i el Camp Nou es va posar en peu per donar la benvinguda als campions.
Després de la passejada de les copes al voltant del camp va tocar l’hora als parlaments, i en el torn de Leo Messi vam podem corroborar el seu estat d’embriagadessa, que ja es feia notar fins i tot abans de baixar de l’autocar.
Un altre dels jugadors més estimats, Andrés Iniesta, que duia una vestimenta força peculiar (amb la samarreta del revés, una bufanda al cap i una bandera que li feia de faldilla) va proclamar també el seu parlament acabant amb un: - Viva el Barça, viva Catalunya i viva…, i tot el públic va cridar: - Fuentealbilla!
Amb una cloenda amb focs artificials i una nova passejada amb les copes al voltant del Camps, vora les 12 de la nit els jugadors van dir adéu al seu públic, que finalment va agrair les hores d’espera, i fins la temporada vinent.
Les 4 hores de espera, que es van fer eternes per la gran majoria dels allà presents, van estar animades per diversos grups de música, entre ells, la Roser, aquella cantant catalana sorgida del concurs televisiu PopStars i, tot i que feia temps que no sonava el seu nóm, va ser força aclamada pel públic, fins que després de l’actuació, en un fatal playback que gairebé ni se sentia, en demanar l’opinió al públic de si havia agradat la cançó, aquest va exclamar un rotund: -No!. Davant la sorpresa, Roser va intentar dissimula dient que no sabia si deien “molt”, o “no”, i l’animador va fer repetir al públic amb un “si” o un “no”, i de nou tot el camp es va omplir amb un fort: -No!. Aquesta va ser l’actuació mes sonada, i tot i que també van tocar “Lax n Busto” i Sopa de Cabra, entre d’altres, les ganes del públic per que arribessin els jugadors va fer que les actuacions quedessin en un segon pla.
Per fi a les 10.30 van arribar els jugadors, i el Camp Nou es va posar en peu per donar la benvinguda als campions.
Després de la passejada de les copes al voltant del camp va tocar l’hora als parlaments, i en el torn de Leo Messi vam podem corroborar el seu estat d’embriagadessa, que ja es feia notar fins i tot abans de baixar de l’autocar.
Un altre dels jugadors més estimats, Andrés Iniesta, que duia una vestimenta força peculiar (amb la samarreta del revés, una bufanda al cap i una bandera que li feia de faldilla) va proclamar també el seu parlament acabant amb un: - Viva el Barça, viva Catalunya i viva…, i tot el públic va cridar: - Fuentealbilla!
Amb una cloenda amb focs artificials i una nova passejada amb les copes al voltant del Camps, vora les 12 de la nit els jugadors van dir adéu al seu públic, que finalment va agrair les hores d’espera, i fins la temporada vinent.
dissabte 30 de maig de 2009
La caravana de la il·lusió
El Barça jugava amb un jugador menys per l’expulsió injusta d’Abidal. Stamford Bridge apretava. S’havia superat el minut 90 de partit i totes les esperances blaugranes d’arribar a la final de Roma semblaven esvair-se. Però aleshores don Andrés, el gran Andrés Iniesta va obrar el miracle. Va recollir una passada de Messi per engaltar un xut col·locat allà on el porter no podia arribar, a l’escaire dreta de Peter Cech. El jugador de Fuentealvilla havia marcat a l’últim suspir. El primer record que venia a la memòria del barcelonisme era Kaiserlautern, en què un gol de Bakero als últims minuts havia brindat el passi als quarts de final de la Champions. El gol d’Iniesta obria el camí cap a la final de la Champions, obria el camí cap a Roma.
Tot seguit va venir el sidral de les entrades. Com a les darreres finals, les entrades s’assignarien per sorteig. L’escenari on es celebraria la final de la Lliga de Campions no tenia massa capacitat; hi cabien unes 50000 persones, vint mil per banda i no eren ni de bon tros suficients per satisfer la demanda. El rival a la final seria el vigent campió; el Manchester United. Seria una final entre els dos millors equips d’Europa, amb estils de joc ben diferents però amb un objectiu comú, ser coronats el 27 de maig a Roma com el millor equip del continent europeu.
Havien passat gairebé 20 dies de l’apoteòsica classificació i la marea blaugrana començava el seu desembarcament a la ciutat eterna, a Roma. Encara als caps dels culers sovintejaven les aturades de Valdés a Drogba, l’expulsió injusta d’Abidal, l’agonia de jugar amb un menys però sobretot el deliri final amb el gol d’Iniesta. Alguns havien escollit l’avió, d’altres l’autocar o fins i tot alguns el vaixell com a a mitjà de transport. Els que havien anat amb avió, tal i com explicaven alguns testimonis que hi havia a Roma, “s’havien gastat molts diners a canvi d’una major comoditat i rapidesa”. Altres que no tenien tanta capacitat econòmica van haver d’optar per l’autocar com a mitjà de transport, que era força més econòmic (uns 140 euros). Això si en ser preguntats sobre el tema, alguns afeccionats responien amb cara d’esgotats “18 hores en autocar es fan més llargues que un dia sense pa, la posició en un autocar és tan incòmode que gairebé no pots ni dormir”. Per la impressió dels culers que hi havia a Roma, anar en vaixell era una opció prou bona, tenint en compte que era igual de barata que l’autocar però força més còmode. El problema va ser que es va anunciar massa tard, quan la majoria de socis barcelonistes ja havien concertat el seu viatge.
Una parella que vorejava els 55 anys havien anat amb autocar. No era el més habitual que una parella d’aficionats del Barça amb tal edat viatgessin amb autocar, però a aquella els hi agradaven les emocions fortes. Explicaven amb pèls i senyals les 18 hores que havien estats tancats a l’autocar. Havien sortit el dimarts a les 6 de la tarda i no havien fet la primera parada fins passada la frontera amb França. Després de la primera parada tothom a l’autocar va deixar de parlar amb il·lusió i entusiasme de la final que els esperava l’endemà i van anar caient adormits coma a mosques induïts pel cansament del viatge. Segons expliquen ells a la nit es van fer parades però pràcticament ningú va baixar de l’autocar, la majoria de la gent estava en un son profund tot i la incòmode posició en què s’havia d’estar. L’endemà es van despertar amb la calor dels raigs del sol. Eren prop de les 10 del matí. Estaven a escasses dues hores d’arribar a Roma. La colla de l’autocar s’anava despertant paulatinament. En un primer moment tot eren queixes i renecs per la incomoditat, però de seguida Roma se’ls va aparèixer al fons i la cara els va canviar per complert. Les seves cares transmetien il·lusió per un objectiu, esperança per aconseguir-lo i ansietat perquè arribés el moment. I a la fi van arribar a Roma.
Dos germans havien arribat amb avió. S’havien llevat molt d’hora, però pel Barça arribaven a fer el que calgués. Eren prop de la 1 del migdia. El seu periple no havia estat res en comparació amb els de l’autocar encara que “haver-se de llevar a les 4 sempre és un esforç i fa mandra”. Però el que comptava és que tenien l’entrada i ja eren a Roma.
Roma té 4 llocs emblemàtics d’obligatòria visita com són la Piaza Spagna, la Fontana di Trevi, la Piaza Venezia i el Coliseu. Vaig començar per anar a la Piaza Spagna. Només veia samarretes del Barça, ja fossin les de color llimonera tendra o bé les clàssiques de color blaugrana. On eren els afeccionats del Manchester? Semblaven haver-se escapat. L’ambient era impressionant. Els càntics blaugranes no cessaven en tota l’estona i la gent no parava de fer voleiar les seves bufandes i les seves samarretes blaugranes. Feia molta calor, però això no era impediment perquè aquella plaça fos una autèntica festa. Quan la gent s’atançava a un bar i demanava una cerveseta ben fresca la resposta sempre era la mateixa: un no ben rotund. Tan la UEFA com el govern italià havien acordat prohibir la venda d’alcohol als llocs cèntrics de Roma i a les rodalies de l’estadi, i això provocava cert malestar entre l’afició blaugrana que no entenia com per prevenir els incidents d’una minoria havien de pagar tots els aficionats. De totes maneres tal i com es podia veure, a la mateixa fontana hi havia diversos aficionats amb ampolles de cervesa ben fresques a la mà. “hem hagut de suar de valent per aconseguir-les. Ens les han posat directament a la bossa per evitar ser vistes”, explicaven uns aficionats catalans.
La Fontana di Trevi es troba a tot estirar a 10 minuts caminant de la Piaza Spagna. La Fontana és una plaça petita on hi conflueixen quatre carrers. En aquesta plaça hi destaquen normalment les escultures que dominen la font. Però el que destacava aquell dia no era altra cosa que la marea culé que havia ocupat per complert la plaça. Càntics i més càntics es cantaven mentre els pocs seguidors del Manchester que hi havia es miraven atònits. Els pocs que anaven amb la samarreta blaugrana i no estaven cantant, estaven fent el ritual típic i tòpic: llançar una moneda a la Fontana di Trevi tot demanant un desig. Sense cap dubte el desig de la majoria de culers era aconseguir la victòria en el partit que es celebraria aquella mateixa nit a l'estadi Olímpic de Roma. Després de cantar una estoneta i fer el ritual em vaig encaminar cap a la Piaza Venecia.
A la Piaza Venecia s’hi arribava per un carreró estret. Allà a una de les places més grans de Roma es confirmava un altre dels altres tòpics de la ciutat italiana: el caos circulatori. Una cosa que aquí ens sembla impensable com és la no existència de semàfors a les cruïlles, per ells sembla la cosa més normal del món. De tant en tant hi ha algun Carabinieri palplantat al mig de la plaça intentant dirigir el trànsit però res mes. La plaça on Mussolini feia els seus discursos es presenta imponent davant nostre. Unes llargues escales ens porten fins al capdamunt de l’edificació. No massa lluny d’allà veiem el coliseu imponent. Una joia arquitectònica que s’aguanta dreta des de fa dos milenis i que encara es pot imaginar la seva totalitat perfectament. Allà, el duel d’aficions no estava tan decantat a favor de la banda barcelonista. Hi havia una pila d’anglesos fent cua per fotografiar-se amb la més preuada de totes, l’orelluda.
Un grup de seguidors del Barça estaven situats sota un ombra per evitar el sol de justícia que feia a Roma mentre feien voleiar les estelades i les banderes blaugranes tot entonant les típiques cançons del Barça. Els habitants de Roma que passejaven prop de la mítica construcció romana miraven estranyats tal afluència als voltants del coliseu i no pas al seu interior. Devien ser prop de les 4 de la tarda quan va semblar de sobte que el personal havia de menjar. Hi havia tota mena de gent. N’hi havia que es limitaven a pescar en una de les moltes parades ambulants que abundaven pel centre de Roma, altres seguidors del Manchester preferien sentar-se a taula amb un bon plat de pasta o una bona pizza, encara que aquest cop sense la cervesa com a acompanyament.
A partir de les cinc els aficionats tan d’un equip com de l’altre van anar enfilant cap a l’estadi. Les queixes per la falta de transport públic van ser incomptables. Si estaves prop del Coliseu o de la plaça Spagna, podies agafar el metro per acostar-te a l’estadi. Però era al baixar a la parada corresponent quan la gent se’n duia el desencís i l’empipamenta començava a ser l’estat generalitzat. El metro et deixava molt lluny de l’estadi i només un autobús i un tramvia et deixaven a prop de l’estadi. Òbviament les parades estaven plenes a vessar i si volies agafar tan el tram com el bus t’havies d’esperar ben bé una hora. L’alternativa era anar caminant. Pels seguidors que havien vingut amb avió no suposava cap esforç extraordinari, però com deia un jove aficionat “ si portes 18 hores enllaunat i ara has de caminar 2 hores no ho aguantes”. I aquest noi tenia raó ja que eren unes dues hores ben bones. Però aquí encara no acabava el calvari, tot just començava. Un cop arribaves a l’estadi, després d’una llarga caminada, esperaven els temuts controls d’entrada. Una hora i quart per superar dos controls i poder entrar al camp. Al primer control de bosses i de DNI, al segon divisió per zones del camp i control d’entrada.
El que comptava per tots els aficionats del Barça és que a falta de mitja hora per l’inici del matx ja estaven al camp col·locats als seus seients, expectants per l’inici del matx. Alguns portaven la ràdio posada, ja que RAC1 es va poduer escoltar des d’allà. Abans del començament del partit l’afició va marcar el primer gol. No van parar d’animar en cap moment mentre els del Manchester es mantenien callats, de fet havia estat la tònica durant tot el dia. Va sonar l’himne de la Champions i la pell dels culers que estaven a l’Olímpic de Roma es va posar de gallina. Els primers 10 minuts “vam patir com vedells” tal i com va comentar l’aficionat que tenia la costat. El gol d’Eto’o ens va rescatar. Després un bany de futbol de dalt a baix. A la mitja part tot eren somriures i abraçades. Els aficionats del Barça ho veien possible. La segona part va començar igual que havia acabat la primera. El Manchester semblava incapaç de contrarrestar el joc blaugrana. I va arribar el segon. I va arribar el final del partit. La gent no s’ho creia. Cridava, saltava, s’abraçava, reia, plorava. El Barça acabava de ser campió d’Europa per tercera vegada i acabava d’aconseguir el triplet, un fet històric. Encara faltava el moment culminant, el capità Carles Puyol alçant l’orelluda. Ni els més optimistes s’haurien imaginat tal temporada. S’acavaba de guanyar la Champions davant el Manchester fent un futbol celestial. Vam haver d’esperar 30 minuts a què ens deixessin sortir.
Al sortir del camp tot eren presses. Tan els que anaven amb autocar com els que anaven amb avió havien d’anar a buscar els seus respectius transports. Tot era gent desorientada preguntant on havia d’anar. Al final tothom al seu lloc. Els que tornaven amb avió a les 6 del matí serien a casa, els que tornaven amb autocar, els esperaven 18 hores d’enllaunament.
Els que anaven amb bus ja s’havien fet amics tots. S’havien explicat les anècdotes viscudes a Roma, comentaven el partit i sobretot intentaven assimilar el que s’havia aconseguit. La gent feia cara de cansada i tenien moltes ganes d’arribar a Barcelona.
I així va ser. A les 7 de la tarda del dijous començaven a arribar els autocars. La gen estava cansada però molt contenta. Alguns més valents anirien cap a la rua o a la celebració del Camp Nou. D’altres, amb prou tralla a sobre, anirien a casa a descansar.
Potser passaran anys o potser no, però un dia com aquell serà difícil de tornar-lo a viure.
dimarts 26 de maig de 2009
Qatar, desigualtat exòtica
Viatjem cap a l'Orient Mitjà, concretament a la capital del segon país amb menys extensió del Golf Pèrsic, marxem fins a Doha, la principal ciutat de Qatar.
Qatar té aproximadament uns 600.000 habitants, és un estat de tradició musulmana, poligàmic (un home pot tenir fins a 3 dones) i la seva principal font econòmica és el petroli i el gas natural. Darrerament i gràcies al fenòmen del "petrodòlar" s'ha enriquit de manera molt notable, així com molts altres països de la seva zona. Doha n'és la capital econòmica i administrativa i la ciutat més poblada de tot l'estat, una ciutat que destaca principalment per dos factors: la desigualtat i el luxe.
Els qatarís tenen tot el monopoli de petroli i gas, el seu nivell de vida és altíssim, equivalent a qualsevol potencia occidental. Qatar és actualment el país número 1 del Món en PIB per càpita. Això fa que la desigualtats siguin molt més notories, tenint en compte que contracten a estrangers (provinents d'altres països àrabs) per a què treballin per a ells. Aquests treballen una gran quantitat d'hores a canvi de sous pèsims.
L'altre punt determinant és el luxe, Doha, la capital de Qatar, és "despilfarro" en estat pur. La ciutat està inundada per grandiosos gratacels, per centres comercials immensos, així com de obres que degut al seu gran tamany triguen a ser acabades molts anys. Fins i tot, estan duent a terme construccions en el desert i estan plantejant-se retallar-li terreny al mar. L'extrem arriba fins al punt que prestigioses marques de cotxe fabriquen models exclusius pels seus habitants.
Aquí una petita mostra d'un dels països més exòtics, desiguals i luxosos de tot el Món:
Qatar té aproximadament uns 600.000 habitants, és un estat de tradició musulmana, poligàmic (un home pot tenir fins a 3 dones) i la seva principal font econòmica és el petroli i el gas natural. Darrerament i gràcies al fenòmen del "petrodòlar" s'ha enriquit de manera molt notable, així com molts altres països de la seva zona. Doha n'és la capital econòmica i administrativa i la ciutat més poblada de tot l'estat, una ciutat que destaca principalment per dos factors: la desigualtat i el luxe.
Els qatarís tenen tot el monopoli de petroli i gas, el seu nivell de vida és altíssim, equivalent a qualsevol potencia occidental. Qatar és actualment el país número 1 del Món en PIB per càpita. Això fa que la desigualtats siguin molt més notories, tenint en compte que contracten a estrangers (provinents d'altres països àrabs) per a què treballin per a ells. Aquests treballen una gran quantitat d'hores a canvi de sous pèsims.
L'altre punt determinant és el luxe, Doha, la capital de Qatar, és "despilfarro" en estat pur. La ciutat està inundada per grandiosos gratacels, per centres comercials immensos, així com de obres que degut al seu gran tamany triguen a ser acabades molts anys. Fins i tot, estan duent a terme construccions en el desert i estan plantejant-se retallar-li terreny al mar. L'extrem arriba fins al punt que prestigioses marques de cotxe fabriquen models exclusius pels seus habitants.
Aquí una petita mostra d'un dels països més exòtics, desiguals i luxosos de tot el Món:
Barcelona, on la música i la consciència social es fusionen
Des de fa dècades Barcelona ha esdevingut una de les capitals mundials de la música en directe, un dels llocs de pelegrinatge per a molts artistes que troben en el clima mediterrani, el sol, l’ambient nocturn, el mar i la gent; el lloc ideal per mostrar-se al públic o per fer les seves creacions.
Tot i això, ençà aproximadament l’any 2000, un corrent musical ha agafat especialment força a la nostra ciutat, convertint-la en la seva capital mundial i obrint una àmplia oferta musical d’aquest estil. Estem parlant d’una música a la que no li agraden les etiquetes, que es mou entre la rumba catalana, la llatina i en general la fusió de diversos estils; encara que amb un toc característic que predomina en la majoria dels temes: un rerefons de crítica i reivindicació social. Ens aproximarem, però, amb més profunditat a aquest “estil musical” més endavant.
Situàvem l’inici d’aquest moviment musical vora l’any 2000, data de creació d’una plataforma que tenia la intenció de promocionar aquest moviment musical i que volia agrupar tots els artistes i seguidors de la tendència “mestissa” a la que s’encaminava Barcelona; el seu nom és Radiochango.
Aquest projecte va iniciar-se com una pàgina web de petites dimensions, on “volien compartir amb més gent la seva afició per la música “mestissa”… aquesta barreja de ritmes que no tenen fronteres i que criden contra les injustícies del món”, tal com ells comenten. Amb els anys, aquesta pàgina web creada a Barcelona per tres amics s’ha convertit, dia rere dia amb més repercussió, en un lloc de trobada pels aficionats i artistes d’aquest “estil”, arribant a tenir disponible en l’actualitat 5 idiomes de consulta de la web (català, castellà, anglès, francès i italià) i una mitjana de 600.000 pàgines visitades al mes. Un altre exemple de les dimensions que ha agafat aquest projecte és la gran quantitat d’activitats paral·leles que concentren, com concerts multitudinaris sota la marca “Radiochango”, activitats culturals per la promoció de la música mestissa i els valors implícits en ella o moviments per un món més just.
Tot seguit entrarem en punts més concrets del què significa aquest “moviment” i la repercussió que ha agafat a la ciutat comtal i rodalies:
· Què significa exactament música mestissa?
Utilitzarem, per començar, l’etiqueta de música mestissa per referir-nos a aquest estil tant difícil d’etiquetar per facilitat, però tal com hem comentat abans i ara ampliarem, costa molt definir exactament l’estil al que ens referim.
Molta gent l’ha definit com un “moviment social”, ja que darrere aquest estil al que anomenem mestissatge hi ha una gran càrrega de consciència social, un dels seus punts diferencials i més enriquidors. Aquestes reivindicacions sempre són de caire social, demanant un món igual per tothom, una igualtat de classes i desmarcant-se de partits polítics. Altres aboguen més per no reivindicar tant qüestions socials sinó més metafísiques, tals com el viure la vida i aprofitar-la a cada instant.
Un altre valor implícit en aquest “moviment” és la multiculturalitat. És a dir, el respecte per totes les raçes, religions i cultures del món, la integració de tothom i la no-discriminació dels altres; tot enllaçant amb el que abans explicàvem.
Certament, la música mestissa sempre ha sigut un tant alternativa. És un sector estretament relacionat, com dèiem, amb un gran nombre d’activitats culturals que no estan ni subvencionades ni recolzades pels òrgans de govern, amb un ideari molt desmarcat de la política i crític amb ells. Això fa que molts actes hagin de ser clandestins o poc vistosos per la repressió que moltes vegades s’aplica a actes crítics amb el poder i, encara que a vegades es relacioni a aquest col·lectiu amb actes vandàlics, la realitat és molt allunyada. No podem confondre la crítica constructiva amb un vandalisme impropi d’aquests col·lectius, cosa que també està a les antípodes del seu ideari. De fet, els estils de música més propers a l’acció violenta solen estar més propers a la música Oi! o Ska extremista –tant de dretes com d’esquerres-.
Ja més musicalment parlant, el mestissatge es basa, tal com el seu nom ens revela, en la fusió de diversos estils tals com l’abans anomenat ska, la rumba catalana, el flamenc, el hip-hop, el rock, la cumbia, el reggae i molts d’altres.
Tot seguit posarem alguns exemples de grups musicals classificats en aquest estil:
· A qui podriem classificar dins aquest “mestissatge musical”?
- Manu Chao: Un dels grans referents d’aquest estil. Nascut a Espanya, però criat a França, va ser, i segueix sent, conegut i un super vendes arreu del món, implicat en gran nombre de causes socials com la repressió a certs països de llatinoamèrica o la causa dels ocupes, a part de l’amor entre tots. Una gran mostra del seu multi culturalisme són els idiomes en què canta -francès, castellà, gallec, àrab, anglès i wòlof-, podent barrejar idiomes en les mateixes cançons. El seu estil barreja rock, cançons franceses, salsa, reggae, ska i raï algerí principalment.
Aquí teniu una petita mostra d’aquest cantant:
- Muchachito Bombo Infierno: Grup procedent de Barcelona i rodalies, que es mou entre el rock i la rumba catalana i bastant reconegut a l’estat espanyol. El seus ritmes s’han mogut ja entre les sales més importants espanyoles i catalanes. A més, dona tot un espectacle sobre l’escenari, on amb una guitarra espanyola i un bombo dona un ritme esfereïdor a les seves cançons que, si ho combines amb els quadres que pinta durant l’actuació Santos de Veracruz, et dona una escenografía explosiva.
També podeu veure aquí una mostra:
- Ojos de Brujo: Agrupació caracteritzada pel seu notable aire flamenc, els Ojos de Brujo van nèixer a Barcelona arrel de unes “jam sessions” en que els diferents components es van conèixer, és a dir, en el més pur ambient barcel·loní. Actualment, a part del flamenc, es mouen entre la rumba, la música electrònica i el pop, encara que sense excloure algun gènere perdut per les seves cançons més tranquiles.
Una bona mostra la podeu veure aquí:
Aquests són tres exemples, però com podeu veure clicant AQUÍ, el nombre d’artistes que conformen aquest “moviment musical” és molt gran.
· On podem gaudir d'aquest tipus de música?
Paral·lelament amb l'auge dels músics, les sales on aquest inclassificable estil sona cada vegada més es multiplica. Podríem dividir però, les sales que només tenen certs dies sessions dedicades a aquesta música; i les sales on els dies d'obertura la música mestissa és la que sona. A continuació citarem les més importants de Barcelona i rodalies:
- Sales on predomina a la música mestissa:
· Sala Clap (Mataró): Encara que molts estils musicals tenen cabuda dins aquesta sala, la cita de cada nit amb una gran quantitat de temes de música mestissa és ineludible. Situada a la ciutat de Mataró, la discoteca compta amb dos sales, una més gran per on hi han passat grups de la talla de Los Delinqüentes, Macaco i molts d'altres; i una altra més petita, que s'usa com a buc d'assaig per a bandes principiants o per fer sessions de DJ's amb poc renom.
· La Capsa (El Prat del Llobregat): La Capsa, en un principi és un Centre de Cultura Contemporània; però amb les seves instal·lacions acull els seus dies d'obertura sessions al més pur estil mestís i concerts de gran nivell, amb artistes de renom espanyol, a pesar del seu reduït aforament. Això si, estarà tancat uns mesos per remodelació, ja que les obres de la línia 9 del metro impedeixen la entrada al recinte.
· Sala KGB (Barcelona): Situada al cor de Gràcia, en aquesta sala s'hi poden trobar tot tipus de sessions, majoritàriament amb un toc de rumba i mestissatge al més pur estil Barcelona. Es caracteritza sobretot per promocionar grups de nova sortida i tenir un públic típicament del barri de Gràcia, on la nit es mor tocant la guitarra pels carrers.
· Sala Mundo Canibal (Cerdanyola del Vallés): Si busqueu un lloc on gaudir contínuament i sense pausa la música mestissa; aquest és el vostre local. Mundo Canibal és la sala de referència a Catalunya on sona el mestissatge més pur i on els concerts so bisetmanals, i on després segueix la música fins a altes hores de la matinada. Els "culpables" d'aquest èxit són els d'Universo Canibal, els quals posseeixen una sessió a la Sala Apolo de la que després en parlarem, una promotora de concerts, i un festival de música de recent creació, però que poc a poc va agafant renom. Els veritables reis del mestissatge barcel·loní.
- Sales amb sessions de mestissatge:
- Sala Apolo: (Rumba Club): Cada dimecres la conegudíssima Sala Apolo de Barcelona es converteix en la rumba i el mestissatge en el seu estat pur. Lloc de referència per la gran quantitat de seguidors d'aquest "estil". Recolzats per Universo Canibal, aquesta sala agafa nom de Rumba Club cada dimecres, i ja hi han presentat disc grans de la música mestissa i tocat quasi tots els grups d'èxit.
· Sala Razzmatazz: (Carib Club Barcelona): A part dels concerts mestissos esporàdics que ofereix la important sala Razzmatazz a la sala més gran; fa cosa de poc més d'un mes i mig cada dijous titulen unes sessions com a "Carib Club Barcelona" a la Sala 3. El mestissatge és la base d'aquestes sessions on, a part de promocionar varis grups del món mestís, importants DJ's d'aquest estil amenitzen els dijous per convertir una altra de les sales amb més renom de Barcelona en focus de l'expansió d'aquest "estil".
·La Faktoria d'Arts: En aquesta sala del Vallés esporàdicament també s'hi programen concerts de música mestissa, encara que el renom de les sessions d'aquesta sala no s'equipari amb les altres dos superpotències barcelonines.
· Conclusió
Com es pot apreciar, l'oferta musical i la repercussió que està tenint últimament el fenomen mestís a la nostra ciutat va incrementant poc a poc, i alhora traspassa fronteres. Varis grups fan gires per tot el món, triomfant a ciutats alemanyes, holandeses, franceses, italianes i, sobretot, sud.americanes. Això fa que comenci a ser un fenomen global, i el centre del qual, ara mateix, és Barcelona.
Per saber més podeu visitar la web de la ja mencionada Radiochango, on trobareu des de tots els concerts que es celebren, els artistes promotors de la música mestissa, etc.. fins a les últimes notícies, discs i moviments reivindicatius que promou aquesta associació.
D'altra banda CalaRumba, també és un portal que promou tant la rumba catalana més pura, com el mestissatge barcel·loni, de manera molt semblant a Radiochango, però amb un toc més casolà i no tant reivindicatiu.
dissabte 23 de maig de 2009
Torre Baró també és Barcelona
L’Anna Mitjà té 60 anys i fa exactament aquest temps que viu al barri de Torre Baró. Aquí ha vist créixer als seus fills i també ha viscut la mort dels seus pares. Afegeix que no desitja morir en un altre lloc que no sigui aquest barri. Té una ordre de desallotjament des del 1986 però, al tindre la casa construïda des dels 50, no la poden obligar a abandonar la vivenda. El motiu de l’ordre són les males condicions d’habitabilitat que pateix la casa des que es va crear i no és d’estranyar, ja que l’edifici el va construir el seu pare. L’Anna és una lluitadora de mena. Ha intervingut en totes les mobilitzacions veïnals del barri on ella i els seus veïns reclamaven, amb tot el seu dret, la cobertura de les necessitats bàsiques. 
Torre Baró sempre ha estat un barri suburbial, d’immigració, de brutícia, de barraques, de l’extraradi. Això ara està canviant però aquest canvi es comença a notar a partir de començaments de segle XXI. L’Ajuntament fa uns anys que actua en els nuclis més marginats de la ciutat. Va eradicar el focus de droga de Can Tunis, ha remodelat la zona del que ara es coneix com a Diagonal Mar, proper a la Mina, ja territori de Sant Adrià. Ara li toca a la zona nord del districte de Nou Barris. Aquesta zona integra els barris Ciutat Meridiana, Trinitat i Torre Baró. Sens dubte, aquest últim és el que està més endarrerit en quan a remodelacions, per la seva orografia tant complexa i la mala organització de les cases, algunes d’elles construïdes en una sola nit.
Però la història d’un barri s’ha d’explicar des del principi. Torre Baró es remunta als anys 50, amb l’arribada de la immigració procedent d’Extremadura, Andalusia o Múrcia.
La desesperació i la falta de terrenys per l’allau de nous habitants va provocar que es traslladessin a la muntanya, on no hi havia cap tipus de vigilància per part del consistori, amb l’explicació tant senzilla com que no es tenia en compte que existia un territori dins la ciutat de Barcelona anomenat Torre Baró. Anteriorment, aquest territori el dominava el baró de Sivatte, el qual va fer construir la torre que corona el cim amb l’objectiu de ser un hotel que capitanegés tot el barri, el qual acabava de ser nomenat legalment com a “ciutat jardí d¡explotació semiintensiva”. Aquest qualificatiu expressava que en el territori es podia construir però no deixava de ser, en gran part, un immens parc. Fins i tot, la part més alta de la muntanya forma part de la serralada de Collserola, qualificada com a parc natural –és a dir, qualsevol construcció serà il•legal.
En el seu moment, tota aquesta informació romania oculta o encara sense especificar. Va ser cap als anys 80 que els veïns es van trobar amb la sorpresa de que la seva casa havia estat edificada en territori decretat parc natural. La lluita per les expropiacions segueix el seu curs i es preveu que s’allargarà durant molts anys més.
Als anys 50 s’havien comptabilitzat uns 2000 habitants i, en un cens del 1970 es calcula que hi havia 12.000 habitants en un territori que no ocupava més de 125 hectàrees. Fins llavors no hi havia cap tipus de cens ni de regulació d’habitants, ni d’habitatges, ni de comerços, ni de res. Els càlculs van ser aproximatius i el càlcul no es va legalitzar fins el 1985, moment en que es va decretar que hi havia 18.000 persones censades al barri. En aquella època es va comentar que hi havia unes 15 persones per habitatge, fet que mai es va arribar a comprovar mai.
Al 1970 el barri de Torre Baró comença a sortir a la llum amb la unificació d’aquest i els seus barris veïns –Ciutat Meridiana i Trinitat- al districte de Nou Barris. Amb aquesta incorporació els tres barris suburbials adquireixen més veu i més presència. Aquest era el moment perquè els veïns reclamessin els seus drets. Aquestes reivindicacions avui en dia les tatxaríem d’indignes ja que per aquell temps, els torrebaroneneses no tenien cap tipus d’infraestructura coberta, ni tant sols les primeres necessitats les feien de manera mínimament humana. “Fins mitjans dels 70 no teníem ni llum, ni aigua, ni gas i teníem que fer les nostres necessitats a la muntanya”, tal i com afirma Manuel Vital, president de l’Associació de Veïns de Torre Baró durant els primers 25 anys de vida del col•lectiu. Vital ha estat un membre molt important pel barri ja que va dirigir totes les manifestacions per reclamar a l’Ajuntament la cobertura dels serveis de primera necessitat.
La manifestació més descabellada que va dirigir Vital va ser el segrest de dos autobusos ja que, al 1978, encara no hi havia cap tipus de transport que arribés a la muntanya.
Manuel Vital, treballador de l’empresa d’autobusos de Barcelona, juntament amb un centenar de veïns, van segrestar dos autobusos de la línia 47 i la 2 per portar-los fins Torre Baró. Tant l’Ajuntament com la companyia de tranports els havien negat els vehicles al barri afegint que la orografia del barri no era l’apropiada per passar-hi uns vehicles de tal envergadura. Vital no només va demostrar que hi cabien pels carrers del barri, sinó que també va demostrar a les autoritats que els veïns de l’extraradi són capaços de qualsevol cosa per fer complir els seus drets. Vital va ser sancionat per l’empresa per la que treballava però, gràcies al consens dels veïns, no va arribar a ser condemnat. I es que, aquest és un dels barris més units que hi ha en tota la ciutat ja que es van posar d’acord en testificar que tots havien estat els autors del delicte. Com si de la història de Fuenteovejuna es tractés, tots els veïns van ser absolts del delicte de segrest de l’autobús i Vital també va ser perdonat per l’empresa. Amb aquesta carta ho demostren: «Nos responsabilizamos por ser un barrio netamente obrero y estar marginado en medios de comunicación tan necesarios para los desplazamientos a nuestros puestos de trabajo, así como la falta de mercados, farmacias, ambulatorio y demás necesidades propias de todo ciudadano. Estamos cansados de promesas incumplidas por parte del Ayuntamiento en la reparación de viales para poder ser utilizados por vehículos de servicio público».
Manifestacions similars han protagonitzat els veïns de Torre Baró per aconseguir el que l’Ajuntament els havia negat. Una representació molt semblant es va viure quan es va demanar l’arribada de l’aigua a les cases. L’Ajuntament, fins i tot, va demanar que els mateixos veïns tenien que finançar la construcció de les canonades, sense això, l’aigua no arribaria. “Dos cops per setmana venia una cisterna d’una empresa que ens proporcionava aigua a domicili. Nosaltres creiem que a l’Ajuntament els sortiria més a compte construir tot l’entramat de canonades, que portar un camió-cisterna dos cops per setmana al barri. A més, igualment hem de baixar perquè el camió no cap pels carrers. Hi havia moltes contradiccions en les rèpliques del consistori”. L’Anna era molt petita quan caminava quilòmetres per anar a buscar aigua a les fonts més properes, abans que els arribés el camió i el clavegueram.
No cal dir que la vida dels torrebaronenses ha estat molt dura, vivint en condicions infrahumanes fins fa ben poc.
Les reivindicacions a l’Ajuntament han anat minvant, així com també la força i les ganes dels veïns de lluitar per sobreviure. Els habitants ara poden assegurar amb tota tranquil•litat que tenen coberts tots els serveis bàsics que han estat demanant durant molts anys. Encara queda molt camí per recórrer, com la creació de farmàcies, comerços propers, un transport digne –l’afluència de pas té una mitja de 30 minuts i no arriba a totes les zones del barri- , reconstruir les carreteres o, com a mínim asfaltar-les. L’Ajuntament està treballant pel barri, intentant cohesionar la zona respecte la resta de la ciutat, però Torre Baró va amb 50 anys de retard i s’ha de córrer molt per posar-ho al mateix nivell. Els plans pressupostats ja han arrancat. De moment tenim en construcció 340 habitatges, la restauració de l’ambulatori amb nous serveis i el mirador de la Torre del Baró, sens dubte, una de les millors vistes de la ciutat.
Torre Baró sempre ha estat un barri suburbial, d’immigració, de brutícia, de barraques, de l’extraradi. Això ara està canviant però aquest canvi es comença a notar a partir de començaments de segle XXI. L’Ajuntament fa uns anys que actua en els nuclis més marginats de la ciutat. Va eradicar el focus de droga de Can Tunis, ha remodelat la zona del que ara es coneix com a Diagonal Mar, proper a la Mina, ja territori de Sant Adrià. Ara li toca a la zona nord del districte de Nou Barris. Aquesta zona integra els barris Ciutat Meridiana, Trinitat i Torre Baró. Sens dubte, aquest últim és el que està més endarrerit en quan a remodelacions, per la seva orografia tant complexa i la mala organització de les cases, algunes d’elles construïdes en una sola nit.
Però la història d’un barri s’ha d’explicar des del principi. Torre Baró es remunta als anys 50, amb l’arribada de la immigració procedent d’Extremadura, Andalusia o Múrcia.
La desesperació i la falta de terrenys per l’allau de nous habitants va provocar que es traslladessin a la muntanya, on no hi havia cap tipus de vigilància per part del consistori, amb l’explicació tant senzilla com que no es tenia en compte que existia un territori dins la ciutat de Barcelona anomenat Torre Baró. Anteriorment, aquest territori el dominava el baró de Sivatte, el qual va fer construir la torre que corona el cim amb l’objectiu de ser un hotel que capitanegés tot el barri, el qual acabava de ser nomenat legalment com a “ciutat jardí d¡explotació semiintensiva”. Aquest qualificatiu expressava que en el territori es podia construir però no deixava de ser, en gran part, un immens parc. Fins i tot, la part més alta de la muntanya forma part de la serralada de Collserola, qualificada com a parc natural –és a dir, qualsevol construcció serà il•legal. En el seu moment, tota aquesta informació romania oculta o encara sense especificar. Va ser cap als anys 80 que els veïns es van trobar amb la sorpresa de que la seva casa havia estat edificada en territori decretat parc natural. La lluita per les expropiacions segueix el seu curs i es preveu que s’allargarà durant molts anys més.
Als anys 50 s’havien comptabilitzat uns 2000 habitants i, en un cens del 1970 es calcula que hi havia 12.000 habitants en un territori que no ocupava més de 125 hectàrees. Fins llavors no hi havia cap tipus de cens ni de regulació d’habitants, ni d’habitatges, ni de comerços, ni de res. Els càlculs van ser aproximatius i el càlcul no es va legalitzar fins el 1985, moment en que es va decretar que hi havia 18.000 persones censades al barri. En aquella època es va comentar que hi havia unes 15 persones per habitatge, fet que mai es va arribar a comprovar mai.
Al 1970 el barri de Torre Baró comença a sortir a la llum amb la unificació d’aquest i els seus barris veïns –Ciutat Meridiana i Trinitat- al districte de Nou Barris. Amb aquesta incorporació els tres barris suburbials adquireixen més veu i més presència. Aquest era el moment perquè els veïns reclamessin els seus drets. Aquestes reivindicacions avui en dia les tatxaríem d’indignes ja que per aquell temps, els torrebaroneneses no tenien cap tipus d’infraestructura coberta, ni tant sols les primeres necessitats les feien de manera mínimament humana. “Fins mitjans dels 70 no teníem ni llum, ni aigua, ni gas i teníem que fer les nostres necessitats a la muntanya”, tal i com afirma Manuel Vital, president de l’Associació de Veïns de Torre Baró durant els primers 25 anys de vida del col•lectiu. Vital ha estat un membre molt important pel barri ja que va dirigir totes les manifestacions per reclamar a l’Ajuntament la cobertura dels serveis de primera necessitat. La manifestació més descabellada que va dirigir Vital va ser el segrest de dos autobusos ja que, al 1978, encara no hi havia cap tipus de transport que arribés a la muntanya.
Manuel Vital, treballador de l’empresa d’autobusos de Barcelona, juntament amb un centenar de veïns, van segrestar dos autobusos de la línia 47 i la 2 per portar-los fins Torre Baró. Tant l’Ajuntament com la companyia de tranports els havien negat els vehicles al barri afegint que la orografia del barri no era l’apropiada per passar-hi uns vehicles de tal envergadura. Vital no només va demostrar que hi cabien pels carrers del barri, sinó que també va demostrar a les autoritats que els veïns de l’extraradi són capaços de qualsevol cosa per fer complir els seus drets. Vital va ser sancionat per l’empresa per la que treballava però, gràcies al consens dels veïns, no va arribar a ser condemnat. I es que, aquest és un dels barris més units que hi ha en tota la ciutat ja que es van posar d’acord en testificar que tots havien estat els autors del delicte. Com si de la història de Fuenteovejuna es tractés, tots els veïns van ser absolts del delicte de segrest de l’autobús i Vital també va ser perdonat per l’empresa. Amb aquesta carta ho demostren: «Nos responsabilizamos por ser un barrio netamente obrero y estar marginado en medios de comunicación tan necesarios para los desplazamientos a nuestros puestos de trabajo, así como la falta de mercados, farmacias, ambulatorio y demás necesidades propias de todo ciudadano. Estamos cansados de promesas incumplidas por parte del Ayuntamiento en la reparación de viales para poder ser utilizados por vehículos de servicio público».Manifestacions similars han protagonitzat els veïns de Torre Baró per aconseguir el que l’Ajuntament els havia negat. Una representació molt semblant es va viure quan es va demanar l’arribada de l’aigua a les cases. L’Ajuntament, fins i tot, va demanar que els mateixos veïns tenien que finançar la construcció de les canonades, sense això, l’aigua no arribaria. “Dos cops per setmana venia una cisterna d’una empresa que ens proporcionava aigua a domicili. Nosaltres creiem que a l’Ajuntament els sortiria més a compte construir tot l’entramat de canonades, que portar un camió-cisterna dos cops per setmana al barri. A més, igualment hem de baixar perquè el camió no cap pels carrers. Hi havia moltes contradiccions en les rèpliques del consistori”. L’Anna era molt petita quan caminava quilòmetres per anar a buscar aigua a les fonts més properes, abans que els arribés el camió i el clavegueram.
No cal dir que la vida dels torrebaronenses ha estat molt dura, vivint en condicions infrahumanes fins fa ben poc.
Les reivindicacions a l’Ajuntament han anat minvant, així com també la força i les ganes dels veïns de lluitar per sobreviure. Els habitants ara poden assegurar amb tota tranquil•litat que tenen coberts tots els serveis bàsics que han estat demanant durant molts anys. Encara queda molt camí per recórrer, com la creació de farmàcies, comerços propers, un transport digne –l’afluència de pas té una mitja de 30 minuts i no arriba a totes les zones del barri- , reconstruir les carreteres o, com a mínim asfaltar-les. L’Ajuntament està treballant pel barri, intentant cohesionar la zona respecte la resta de la ciutat, però Torre Baró va amb 50 anys de retard i s’ha de córrer molt per posar-ho al mateix nivell. Els plans pressupostats ja han arrancat. De moment tenim en construcció 340 habitatges, la restauració de l’ambulatori amb nous serveis i el mirador de la Torre del Baró, sens dubte, una de les millors vistes de la ciutat.
dimecres 20 de maig de 2009
Quan el mal no ve d’Almansa. L’estat del català a les universitats del Principat.
La presència del català a la nostra societat és un debat permanent, tant pels que el veuen excessiu com els de que hi troben greus mancances. Al centre de tot plegat sol ser-hi l’àmbit educatiu. Al primer grup hi trobariem diferents associacions i partits polítics, com el Partit Popular, que critiquen la immersió lingüística i demanen la possibilitat d’escolaritzar els infants en castellà. Recentment Jaime Mayor-Oreja, candidat popular a les eleccions europees, ha dit que aquest model és una “immersió en la ignorància”. Aquest mateix partit ha llençat una campanya recentment en que es veuen uns nens amb els ulls tapats i emmanillats, per protestar contra la nova Llei d’Educació de Catalunya (LEC). Pels que creuen que no s’està fent prou per la llengua pròpia del Principat, com Convergència i Unió, Esquerra Republicana i el Partit Socialista català, la implantació d’una tercera hora de castellà a la setmana, promoguda pel govern espanyol, és intolerable. La LEC, impulsada pel conseller socialista Ernest Maragall, no inclou aquesta tercer hora.
Les universitats també són un important camp de batalla. Darrere les múltiples crítiques i protestes contra l’Espai Europeu de l’Ensenyament Superior, més conegut com Pla de Bolonya, està, entre d’altres temes, la defensa de l’idioma català enfront del castellà i, en menor mesura, l’anglès, que podrien ressentir-ne l’ús. En la Proclama davant el Procés de Bolonya, promogut per la Plataforma Mobilitzadora en Defensa d’una Universitat Pública, es diu que “un altre aspecte negatiu que pot comportar l’augment de mobilitat tant estudiantil com de professorat és la repercussió que això pot tenir en la presència de la Llengua Catalana a les universitats”. El que tenen clar és que “el català ha de ser la llengua vehicular de les universitats dels Països Catalans”. Però més enllà de les visibles manifestacions i tancades de les universitats catalanes durant els darrers mesos, que han sorgit de manera reiterada –i reiterativa- en els mitjans de comunicació, de la mobilització estudiantil han sorgit d’altres propostes de caire diferent. Una d’elles és la Jornada “Present i futur del català a les universitats”, celebrat a Girona el 25 d’abril d’enguany. Al darrere hi ha la Plataforma Universitària pel Català (PUC).
La PUC nasqué l’any 2005 a partir d’un grup d’estudiants de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). També han col·laborat estudiats d’altres centres com la Ramon Llull. Durant aquests quatre anys han realitzat actes culturals en promoció del català, han creat un Servei d’Intermediació per la Llengua per resoldre els conflictes que han sorgit entre alumant i professorat i en termes generals han facilitat el diàleg entre parts enfrontades per qüestions lingüístiques. Segons diuen, una part de les classes previstes inicialment en català s’acaben realitzant en castellà. El novembre del 2008 es va empendre la plataforma Estudiants pel Català, per tal d’aplegar “els estudiants la comunitat universitària i la societat civil en la promoció i defensa de la llengua a les universitats”, tal com diu la seva pàgina web. La seva fundació va estar lligada al, segons ells, “incompliment parcial de l’acord del Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC) del mes de juny de 2008”. I és que la situació que s’ha produit en aquella universitat explica el perquè del grup. Josep Joan Moreso, rector de la UPF, va ser escollit en les eleccions del 2005 de vots amb una majoria de suport dels estudiants, mentre que no va saber guanyar-se la confiança d’una majoria de professors. La victòria fou molt ajustada, amb un 53% dels vots, enfront del seu rival Andreu Mas-Colell. En les eleccions del 2008, en un clima de gran tensió degut a les manifestacions anti-bolonya que ja s’havien produit, la situació va resultar a la inversa: els estudiants, sense cap altre candidat que s’hi presentés, es decantaren al voltant d’un 70 % pel vot en blanc, mentre que sí que que va rebre el suport majoritari del professorat. Només un dels cinc sindicats estudiantils, el que està considerat més proper als socialistes, li va donar suport. De personal administratiu, només la meitat va votar a favor. Segons un component proper a la PUC, i membre del Consell estudiantil, Moreso, a més de desdir-se dels acords del CIC en una reunió lliure amb estudiants, va fer que hi haguessin irregularitats en el procés electoral, com impedir que s’utilitzessin taules per posar les urnes electorals a la Facultat d’Audiovisual, situada al Poblenou. També denuncia d’altres comportaments que no han ajudat pas a calmar els ànims. La pàgina de l’Assamblea de la UPF titulava el dia 19 de febrer “Per les libertats, reunió i expressió, Moreso dimissió”. I és que, segons el PUC, només el 60% de les classes es fan en català.També cal afegir, però, que la UPF no és la única universitat que ha comés irregularitats en l’apartat lingüístic. És per això que el PUC va plantejar l’acte de l’estat del català a les universitats catalanes en un sentit ampli.
El matí del 25 d’abril és assoleiat. Els components de la Plataforma pel Català van arribar a Girona la tarda anterior. Han estat mesos treballant-t’hi de valent. S’han fet ressó de la proposta a mitjans de la importància d’El Punt, l’Avui i Catalunya Ràdio, i han aconseguit mobilitzar a una vintena de conferenciants, alguns de la importància de Blanca Palmada, Comissionada per a Universitats i Recerca, i Josep Maria Terricabras, professor de l’Universitat de Girona i filòsof de reconegut prestigi. Però encara queda feina per fer. Des d’un alberg de la Generalitat situat al carrer Ciutadans es distribueix la feina que caldrà fer en aquell matí tant atrefegat. Alguns amics dels membres de la PUC han pujat per col·laborar. En total són una desena de persones. Encara s’estan fent feines organitzatives, enviant i rebent correus des d’un portàtil. La complexitat d’aquesta jornada va fer que s’hagués de deixar per l’abril, ja que inicialment estava previst pel febrer. No va poder ser. Ni el dia ni el mes triats com alternativa ho són a l’atzar: el 25 d’abril de 1707, durant la Guerra de Successió a Espanya, les tropes de Felip V van derrotar a les de l’arxiduc d’Àustria a Almansa, un poble de Castella la-Manxa llindant amb el País Valencià, on encara es recorda aquest succés amb la famosa frase ‘quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança’. Aquell mateix any van ser redactats els primers Decrets de Nova Planta, que van “abolir i derogar enterament (...) tots els referits furs, privilegis, pràctica i costum” d’Aragó i València i això va siginficar que es reduissin "a les lleis de Castella, i a l’ús, pràctica i forma de govern que es té i ha tingut en ella i als seus Tribunals sense cap diferència en res”. Catalunya correria la mateixa sort poc després. Han passat tres-cents anys però el perill de ‘castellanització’ segueix sent molt present per uns quants.
D’entre tots els joves que treballen a l’alber de Girona destaca Roger Melcior, el tresorer de l’associació. “Porto quatre dies dormint fatal, dues hores”, afirma. Aquest mateix dia s’ha llevat a les sis, estona que ha aprofitat per penjar vídeos i organitzar a la gent. Més endavant un altre membre de la PUC afirmarà “si tot va bé i aquest decret tira endavant, hauria de dir-se decret Melcior”. Hi ha unanimitat en considerar el seu treball en tot aquest temps com a cabdal. Quan s’acosta el migdia una part del grup se’n va a comprar estris de supermercat necessaris per aquella jornada, com copes de plàstic per xampany, i el menjar que s’oferirà als assistents. Els altres es dirigeixen cap al lloc on es celebrarà la jornada: la Casa de la Cultura de Girona. L’edifici ha estat cedit per la Diputació de Girona gratuitament per la present Jornada. També serveix de biblioteca i museu. En aquest darrer es fa l’exposició ‘El somni republicà. El republicanisme a les jornades gironines’, un somni que es va convertir en malson al veure perduts de nou els drets lingüístics, per culpa del nou govern franquista. 508 republicans van ser assassinats. Un d’ells, l’escriptor i polític Carles Rahola, serà citat en el text final de Terricabras com a model de compromís amb el país. La Jornada es celebrarà al segon pis del casal, en una àmplia sala de congressos amb capacitat per 150 persones. Se n’esperen la meitat, però un cop se celebra dóna la sensació de que ben bé es toca els tres quarts d’aforament. Durant tot el matí no es para, ultimant els preparatius, montant i parant les taules, assegurant-se que el so i l’il·lumnació funcionen com cal. Fins i tot alguns no paren al migdia. A dos quarts de sis ja comença a arribar gent. Se’ls reparteixen carpetes amb el color i la marca d’estudiantspelcatalà, amb fulls explicatius a dintre. La gratuïtat de la sala de conferències i l’allotjament no ha estalviat que s’hagin gastat milers d’euros en diferents objectes promocionals, que han sortit d’un fons econòmic comú.
Comencen parlant els membres de la PUC. Pinten un panorama lingüístic no massa positiu: “Estem vivint una davallada en l’ús del català a les universitats”. Falta un compromís dels equips rectorals i de la Generalitat. Es podrien desplegar lleis com l’1/2003 sobre universitats catalanes que no s’ha desplegat. El nou Estatut també preveu articles, com el 32, que no s’han desplegat o no ho han fet de manera adequada. A més es presenta un manifest, a través de 14 punts, on s’exigeixen mesures concretes per “portar a terme una política lingüística de defensa i promoció de la llengua pròpia”. A continuació parlen d’altres plataformes estudiantils que no donen un discurs gaire més positiu, com Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, Estudiantsenacció i la Federació Nacional d’Estudiants pel Català. Aquests últims, a diferència dels membres del PUC, que creuen compatibles els àmbits d’universalitat i localitat que ofereix la universitat, són escèptics amb el Pla de Bolonya. Els següents són els representants de les diferents universitats: Autònoma, Pompeu Fabra, la de Girona, la Rovira i Virgili i la de Barcelona. Malgrat les deficiències de les que s’han estat parlant els estudiants, no reconeixen errors. I després de que passin altres conferenciants, arriba el moment de Blanca Palmada: la comissionada es compromet a tirar endavant el decret: "portaré al govern l’aprovació del decret que reforci l’acord del consell universitari de l’article 6.4 de la llei d’Universitats de Catalunya” durant les pròximes setmanes. El cert però, és que tot just un mes després de fer aquesta promesa, el decret es troba congelat. Finalment, Terricabras, en un discurs de cloenda amb molt sentit de l’humor, ha explicat perquè és important lluitar per la llengua: “Renunciar a la llengua és un suïcidi intel·lectual” i “és amb la llengua en que vivim, ens movem i som”. Llengua, per tant, com a símbol d’identitat. Després de moltes i diverses opinions, però, tots els conferenciants han coincidit en una cosa: el gran mèrit d'haver organitzat el primer acte d’aquest tipus, dels catorze que s’han organitzat, fet per estudiants.
Ja sigui per la LEC, pel procés de Bolonya o qualsevol altre tema que afecti a la llengua, el català és una continua font de debat. El de Girona va tenir la particularitat de ser organitzat per uns estudiants preocupats per la seva llengua i la seva universitat. Uns estudiants que veuen com rectorats i entitats públiques catalanes s’escapoleixen del que marca la llei. Uns estudiants que veuen com, 302 anys més tard d’una batalla decisiva en la història de la nostra cultura, aquest cop el mal no ve d’Almansa.
Les universitats també són un important camp de batalla. Darrere les múltiples crítiques i protestes contra l’Espai Europeu de l’Ensenyament Superior, més conegut com Pla de Bolonya, està, entre d’altres temes, la defensa de l’idioma català enfront del castellà i, en menor mesura, l’anglès, que podrien ressentir-ne l’ús. En la Proclama davant el Procés de Bolonya, promogut per la Plataforma Mobilitzadora en Defensa d’una Universitat Pública, es diu que “un altre aspecte negatiu que pot comportar l’augment de mobilitat tant estudiantil com de professorat és la repercussió que això pot tenir en la presència de la Llengua Catalana a les universitats”. El que tenen clar és que “el català ha de ser la llengua vehicular de les universitats dels Països Catalans”. Però més enllà de les visibles manifestacions i tancades de les universitats catalanes durant els darrers mesos, que han sorgit de manera reiterada –i reiterativa- en els mitjans de comunicació, de la mobilització estudiantil han sorgit d’altres propostes de caire diferent. Una d’elles és la Jornada “Present i futur del català a les universitats”, celebrat a Girona el 25 d’abril d’enguany. Al darrere hi ha la Plataforma Universitària pel Català (PUC).
La PUC nasqué l’any 2005 a partir d’un grup d’estudiants de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). També han col·laborat estudiats d’altres centres com la Ramon Llull. Durant aquests quatre anys han realitzat actes culturals en promoció del català, han creat un Servei d’Intermediació per la Llengua per resoldre els conflictes que han sorgit entre alumant i professorat i en termes generals han facilitat el diàleg entre parts enfrontades per qüestions lingüístiques. Segons diuen, una part de les classes previstes inicialment en català s’acaben realitzant en castellà. El novembre del 2008 es va empendre la plataforma Estudiants pel Català, per tal d’aplegar “els estudiants la comunitat universitària i la societat civil en la promoció i defensa de la llengua a les universitats”, tal com diu la seva pàgina web. La seva fundació va estar lligada al, segons ells, “incompliment parcial de l’acord del Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC) del mes de juny de 2008”. I és que la situació que s’ha produit en aquella universitat explica el perquè del grup. Josep Joan Moreso, rector de la UPF, va ser escollit en les eleccions del 2005 de vots amb una majoria de suport dels estudiants, mentre que no va saber guanyar-se la confiança d’una majoria de professors. La victòria fou molt ajustada, amb un 53% dels vots, enfront del seu rival Andreu Mas-Colell. En les eleccions del 2008, en un clima de gran tensió degut a les manifestacions anti-bolonya que ja s’havien produit, la situació va resultar a la inversa: els estudiants, sense cap altre candidat que s’hi presentés, es decantaren al voltant d’un 70 % pel vot en blanc, mentre que sí que que va rebre el suport majoritari del professorat. Només un dels cinc sindicats estudiantils, el que està considerat més proper als socialistes, li va donar suport. De personal administratiu, només la meitat va votar a favor. Segons un component proper a la PUC, i membre del Consell estudiantil, Moreso, a més de desdir-se dels acords del CIC en una reunió lliure amb estudiants, va fer que hi haguessin irregularitats en el procés electoral, com impedir que s’utilitzessin taules per posar les urnes electorals a la Facultat d’Audiovisual, situada al Poblenou. També denuncia d’altres comportaments que no han ajudat pas a calmar els ànims. La pàgina de l’Assamblea de la UPF titulava el dia 19 de febrer “Per les libertats, reunió i expressió, Moreso dimissió”. I és que, segons el PUC, només el 60% de les classes es fan en català.També cal afegir, però, que la UPF no és la única universitat que ha comés irregularitats en l’apartat lingüístic. És per això que el PUC va plantejar l’acte de l’estat del català a les universitats catalanes en un sentit ampli.
El matí del 25 d’abril és assoleiat. Els components de la Plataforma pel Català van arribar a Girona la tarda anterior. Han estat mesos treballant-t’hi de valent. S’han fet ressó de la proposta a mitjans de la importància d’El Punt, l’Avui i Catalunya Ràdio, i han aconseguit mobilitzar a una vintena de conferenciants, alguns de la importància de Blanca Palmada, Comissionada per a Universitats i Recerca, i Josep Maria Terricabras, professor de l’Universitat de Girona i filòsof de reconegut prestigi. Però encara queda feina per fer. Des d’un alberg de la Generalitat situat al carrer Ciutadans es distribueix la feina que caldrà fer en aquell matí tant atrefegat. Alguns amics dels membres de la PUC han pujat per col·laborar. En total són una desena de persones. Encara s’estan fent feines organitzatives, enviant i rebent correus des d’un portàtil. La complexitat d’aquesta jornada va fer que s’hagués de deixar per l’abril, ja que inicialment estava previst pel febrer. No va poder ser. Ni el dia ni el mes triats com alternativa ho són a l’atzar: el 25 d’abril de 1707, durant la Guerra de Successió a Espanya, les tropes de Felip V van derrotar a les de l’arxiduc d’Àustria a Almansa, un poble de Castella la-Manxa llindant amb el País Valencià, on encara es recorda aquest succés amb la famosa frase ‘quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança’. Aquell mateix any van ser redactats els primers Decrets de Nova Planta, que van “abolir i derogar enterament (...) tots els referits furs, privilegis, pràctica i costum” d’Aragó i València i això va siginficar que es reduissin "a les lleis de Castella, i a l’ús, pràctica i forma de govern que es té i ha tingut en ella i als seus Tribunals sense cap diferència en res”. Catalunya correria la mateixa sort poc després. Han passat tres-cents anys però el perill de ‘castellanització’ segueix sent molt present per uns quants.
D’entre tots els joves que treballen a l’alber de Girona destaca Roger Melcior, el tresorer de l’associació. “Porto quatre dies dormint fatal, dues hores”, afirma. Aquest mateix dia s’ha llevat a les sis, estona que ha aprofitat per penjar vídeos i organitzar a la gent. Més endavant un altre membre de la PUC afirmarà “si tot va bé i aquest decret tira endavant, hauria de dir-se decret Melcior”. Hi ha unanimitat en considerar el seu treball en tot aquest temps com a cabdal. Quan s’acosta el migdia una part del grup se’n va a comprar estris de supermercat necessaris per aquella jornada, com copes de plàstic per xampany, i el menjar que s’oferirà als assistents. Els altres es dirigeixen cap al lloc on es celebrarà la jornada: la Casa de la Cultura de Girona. L’edifici ha estat cedit per la Diputació de Girona gratuitament per la present Jornada. També serveix de biblioteca i museu. En aquest darrer es fa l’exposició ‘El somni republicà. El republicanisme a les jornades gironines’, un somni que es va convertir en malson al veure perduts de nou els drets lingüístics, per culpa del nou govern franquista. 508 republicans van ser assassinats. Un d’ells, l’escriptor i polític Carles Rahola, serà citat en el text final de Terricabras com a model de compromís amb el país. La Jornada es celebrarà al segon pis del casal, en una àmplia sala de congressos amb capacitat per 150 persones. Se n’esperen la meitat, però un cop se celebra dóna la sensació de que ben bé es toca els tres quarts d’aforament. Durant tot el matí no es para, ultimant els preparatius, montant i parant les taules, assegurant-se que el so i l’il·lumnació funcionen com cal. Fins i tot alguns no paren al migdia. A dos quarts de sis ja comença a arribar gent. Se’ls reparteixen carpetes amb el color i la marca d’estudiantspelcatalà, amb fulls explicatius a dintre. La gratuïtat de la sala de conferències i l’allotjament no ha estalviat que s’hagin gastat milers d’euros en diferents objectes promocionals, que han sortit d’un fons econòmic comú.
Comencen parlant els membres de la PUC. Pinten un panorama lingüístic no massa positiu: “Estem vivint una davallada en l’ús del català a les universitats”. Falta un compromís dels equips rectorals i de la Generalitat. Es podrien desplegar lleis com l’1/2003 sobre universitats catalanes que no s’ha desplegat. El nou Estatut també preveu articles, com el 32, que no s’han desplegat o no ho han fet de manera adequada. A més es presenta un manifest, a través de 14 punts, on s’exigeixen mesures concretes per “portar a terme una política lingüística de defensa i promoció de la llengua pròpia”. A continuació parlen d’altres plataformes estudiantils que no donen un discurs gaire més positiu, com Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, Estudiantsenacció i la Federació Nacional d’Estudiants pel Català. Aquests últims, a diferència dels membres del PUC, que creuen compatibles els àmbits d’universalitat i localitat que ofereix la universitat, són escèptics amb el Pla de Bolonya. Els següents són els representants de les diferents universitats: Autònoma, Pompeu Fabra, la de Girona, la Rovira i Virgili i la de Barcelona. Malgrat les deficiències de les que s’han estat parlant els estudiants, no reconeixen errors. I després de que passin altres conferenciants, arriba el moment de Blanca Palmada: la comissionada es compromet a tirar endavant el decret: "portaré al govern l’aprovació del decret que reforci l’acord del consell universitari de l’article 6.4 de la llei d’Universitats de Catalunya” durant les pròximes setmanes. El cert però, és que tot just un mes després de fer aquesta promesa, el decret es troba congelat. Finalment, Terricabras, en un discurs de cloenda amb molt sentit de l’humor, ha explicat perquè és important lluitar per la llengua: “Renunciar a la llengua és un suïcidi intel·lectual” i “és amb la llengua en que vivim, ens movem i som”. Llengua, per tant, com a símbol d’identitat. Després de moltes i diverses opinions, però, tots els conferenciants han coincidit en una cosa: el gran mèrit d'haver organitzat el primer acte d’aquest tipus, dels catorze que s’han organitzat, fet per estudiants.
Ja sigui per la LEC, pel procés de Bolonya o qualsevol altre tema que afecti a la llengua, el català és una continua font de debat. El de Girona va tenir la particularitat de ser organitzat per uns estudiants preocupats per la seva llengua i la seva universitat. Uns estudiants que veuen com rectorats i entitats públiques catalanes s’escapoleixen del que marca la llei. Uns estudiants que veuen com, 302 anys més tard d’una batalla decisiva en la història de la nostra cultura, aquest cop el mal no ve d’Almansa.
dimarts 19 de maig de 2009
Todo no está inventado
Hacer pilates para relajarse, ir en bici al trabajo, comer alimentos naturales y comprar ropa en E-bay. Todas estas actividades han sido previstas por expertos que trabajan para satisfacer nuestras necesidades mucho antes que nosotros las hayamos descubierto. Se trata de un nuevo profesional nacido en Estados Unidos a finales de los años 90 que, al igual que todos los términos de marketing, tiene un nombre en inglés: coolhunter. Estos creadores de modernidad se anticipan antes que nadie a encontrar nuevos gadgets que cubran los actualizados deseos que la sociedad exige constantemente.
Coolhunter: líder en estrategias de márketing
En el mercado actual, todo está sujeto a una constante revisión, un entorno hipersegmentado, mediatizado y consciente de la influencia del marketing. Por consiguiente, a las empresas les es imposible no tener en cuenta la opinión del entorno al que van dirigidos. ¿Pero cómo pueden saber las empresas los gustos de sus consumidores? Es más, ¿cómo saben las empresas lo que les gustará a sus consumidores dentro de uno o más años? ¿Cómo se pueden avanzar a la competencia? Oenegés, partidos políticos y centros culturales de todo tipo ya lo tienen claro. Muchos de ellos ya tienen entre sus plantillas o como agencias de referencia, a profesionales que den respuestas a estas preguntas. Aquí es donde aparece el trabajo de los coolhunters, profesionales que según Uri Altell, presidente de Strike Agency, la primera agencia de coolhunters en España creada hace 11 años, saben anticiparse a todos los demás.
Clientes de todo tipo los llaman para hacer un estudio visionario del entorno y la cultura del sector o nicho que la empresa desea. Es decir, los encargos van desde estudiar los modelos de consumo de los clientes de Coca-Cola, por ejemplo, hasta el reposicionamiento de una marca de coches. Teniendo en cuenta la amplia variedad de empresas para las que trabajan, los despachos de estas consultorías están repletos de profesionales muy dispares: arquitectos, ingenieros, diseñadores, publicistas, etc.
Pero según el director de la agencia Strike, la imagen del coolhunter se ha frivolizado mucho a lo largo de los últimos años. Fuera de los tópicos, los analistas de tendencias no están todo el día en la calle buscando nuevas referencias en el mundo de la moda. Uri Altell aclara que el coolhunting consiste en hacer estudios de mercado a largo plazo, son los líderes en estrategias de marketing. Para conseguirlo, puntualiza que hay que tener en cuenta que el público al que vamos dirigidos cambia constantemente. “Antes, la creatividad era un valor añadido, si tu tenias un móvil, necesitabas una carcasa de colores o una funda bonita. Cuando la creatividad ya no era suficiente, se requería la innovación para cubrir las necesidades de los consumidores; el móvil debía incluir una cámara de fotos, video, reproductor de música… Pero ahora todo esto ya no es suficiente, necesitamos transformar el producto”. Aquí es cuando aparece el trabajo de un coolhunter. El profesional nos cuenta que su trabajo consiste en cambiar el sistema, reinventarlo y es esta transformación la que distingue a los cazadores de tendencias de los demás publicistas o profesionales del sector.
Intuición y actitud, cualidades indispensables para ser un buen coolhunter
Pero según el director de la agencia Strike, la imagen del coolhunter se ha frivolizado mucho a lo largo de los últimos años. Fuera de los tópicos, los analistas de tendencias no están todo el día en la calle buscando nuevas referencias en el mundo de la moda. Uri Altell aclara que el coolhunting consiste en hacer estudios de mercado a largo plazo, son los líderes en estrategias de marketing. Para conseguirlo, puntualiza que hay que tener en cuenta que el público al que vamos dirigidos cambia constantemente. “Antes, la creatividad era un valor añadido, si tu tenias un móvil, necesitabas una carcasa de colores o una funda bonita. Cuando la creatividad ya no era suficiente, se requería la innovación para cubrir las necesidades de los consumidores; el móvil debía incluir una cámara de fotos, video, reproductor de música… Pero ahora todo esto ya no es suficiente, necesitamos transformar el producto”. Aquí es cuando aparece el trabajo de un coolhunter. El profesional nos cuenta que su trabajo consiste en cambiar el sistema, reinventarlo y es esta transformación la que distingue a los cazadores de tendencias de los demás publicistas o profesionales del sector.
Intuición y actitud, cualidades indispensables para ser un buen coolhunter
La observación constante del mercado consumidor constituye una visión complementaria que ayuda a tomar mejores decisiones cara al futuro. “En este oficio la intuición es lo más importante” afirma Uri Altell, “la parte del hemisferio derecho, especializado en la percepción y creación, la tenemos más desarrollada de lo normal, es muy importante saber visualizar el futuro”. Pero no se trata de un trabajo fácil ya que es complicado acertar cuándo una novedad se convertirá en tendencia. El perfil de los coolhunters es de personas con conocimientos de todo tipo, es decir, con un background muy extenso También tienen una capacidad visionaria para entender las conductas sociales y para despertar nuevos deseos en las sociedades de masas, lo cual permite a empresas sacar productos y servicios a medida. Los cazadores de tendencias también saben dirigirse en el momento preciso a las ciudades que marcan los inicios de las nuevas tendencias culturales y sociales. Deben estar preparados para los encargos propuestos por clientes de mercados muy diversos. Por eso, según Altell, “hay que estar abierto a todo, no hay que desestimar nada pues te encuentras con realidades muy diferentes a las que debes enfrentarte”.
Cualquier empresa o institución puede necesitar sus servicios
No es difícil encontrar ejemplos que ilustren el trabajo de estos profesionales. “Starbucks”, por ejemplo, es una empresa que ha conseguido ser tendencia gracias a distintos estudios hechos por estos analistas. Esta cadena estadounidense de cafés combina un ambiente relajado con un espacio de trabajo. Se trata de un sitio de “fast food” pero con un envoltorio lujoso que permite que la gente se siente cómoda e identificada. Además, la masificación de otros productos que no tienen nada que ver con lo inicialmente propuesto por la empresa es realmente espectacular: tazas, camisetas, teteras, bolsas, cd’s… Al igual que la involucración con oenegés, por ejemplo, lo cual posiciona la marca como una empresa solidaria que colabora con el medio ambiente y con países tercermundistas. El estudio que hay detrás de esta cadena ha logrado nuevos propósitos que aunque parezcan de lo más ecológicos y solidarios, tienen como principal finalidad rendir como empresa y convertirse en tendencia.
Ikea. No hay ninguna otra multinacional que haya logrado subir tanto sus beneficios como lo ha conseguido esta empresa. Ikea pretende decorar nuestras vidas y nos lo demuestra con sus anuncios, sus productos e incluso sus tiendas. Estas están perfectamente diseñadas para que cuando entres, consigas satisfacer todas tus necesidades: guardería para dejar a los niños, bar/restaurante, parking gratuito y sobretodo largos pasadizos de objetos “low cost” para comprar sin cesar. Sin la ayuda de los cazadores de tendencias, éste fenómeno posiblemente no se hubiera logrado. “Sin duda, esta empresa ha transformado el mercado de la decoración, es un “mall” en el que encuentras de todo con precios muy competitivos”, afirma Uri Altell. Pero al igual que ha sido una innovación en el sector, el CEO de Strike también nos puntualiza que en el último trimestre, empresas “low-cost” como Ikea o H&M, han presenciado pérdidas. “Todo el mundo tiene lo mismo y esto ya no nos gusta porque perdemos la identidad”. Así que de nuevo, los profesionales del coolhunting, demuestran cómo constantemente hay que reinventar la sociedad y el sistema.
Para observar cómo estos profesionales no solo se cercioran a empresas de consumo, Uri Altell nos demuestra cómo podemos aplicar su trabajo en el ámbito político o social. Si analizamos el sistema educativo de nuestro país, observamos que el suspenso de éste es consecuencia del modelo utilizado. “Si España es uno de los países con peores resultados en la educación es porque el sistema que utilizamos falla”, nos cuenta Altell. Propone que se busquen alternativas para reemplazar el método utilizado hasta ahora. “Quizás, habría que diseñar videojuegos educativos que ayudaran a los niños a aprender de otra manera”.
Así que a estos analistas de tendencias, trabajo no les falta y más ahora, en tiempos de crisis. Las empresas e instituciones necesitan adelantarse a sus competidores entendiendo cuáles son las preferencias de su público objetivo. Así pues, estas consultoras plantean estrategias y alternativas que se convierten en claves para lograr el éxito en las épocas más difíciles. Algunas de ellas, incluso afirman que el servicio de un coolhunter les ha salido más rentable que las pérdidas que hubieran tenido sin la ayuda de éste. Es una buena manera de afrontar, empatizar y preveer los gustos del entorno que nos rodea.
Formación en coolhunting
En la actualidad, existen varios posgrados y másters en coolhunting. El primero nació hace cuatro años en la Universidad Ramon Llull. Daniel Córdoba y Marta Marín Anglada imparten un posgrado de “Coolhunting e Investigación Cualitativa de Tendencias”. “El curso enseña a los alumnos a entender las grandes macrotendencias del mercado, las tipologías y los perfiles del consumidor, las corrientes de opinión, las tendencias y las modas puntuales” describe Córdoba. En el resto de Europa, las mejores universidades de publicidad, comunicación y moda ya han incluido cursos de este tipo en sus programas anuales. Es sin duda una buena manera de entender los procesos del mercado y el valor de la investigación de tendencias en tiempos donde las grandes empresas empiezan a estar interesadas en empleados formados en coolhunting.
L’educació de Catalunya, pendent d’aprovar l’examen
L’educació a Catalunya
L’àmbit de l’educació a Catalunya no passa pel seu millor moment. Actualment, el món de l’educació està sotmès a un examen on tothom opina, decideix i corregeix. L’educació camina entre adversitats: fracàs escolar, immigració, crisis i canvis socials que afecten el seu funcionament. Vint-i-vuit anys després del restabliment de la Generalitat de Catalunya, és ara quan neix la construcció d’una llei que defineix el model d’educació català.
El gener del 2008 va sorgir el pacte sobre la futura llei d’Educació de Catalunya entre José Montilla i Artur Mas, un projecte que pretén aplicar el Pacte Nacional per l’Educació del 2006. La negociació entre polítics va tardar mesos en formalitzar-se. La previsió és que s’aprovi la llei abans de les vacances d’estiu. Si és així, s’aplicarà gradualment en vuit anys i haurà d’entrar en vigor dos mesos després de publicar-se en el Diari Oficial de la Generalitat. La seva finalitat és regular l’educació no universitària a Catalunya, des de l’escola bressol fins el batxillerat i la formació professional, les escoles d’idiomes i els centres per adults.
Els resultats d’una radiografia de l’actual educació catalana en els quals s’aplicaria la llei són: l’augment d’escoles públiques (3.011), el manteniment d’escoles concertades (1.362), un cos de 62.805 professors i 1.180.460 alumnes, dels quals un 36,6% van a centres privats i concertats i un 63,4% a centres públics. De tots aquests, un 13,5% dels alumnes són immigrants.
En què consisteix la nova Llei d’Educació de Catalunya?
Segons el Departament d’Educació, aquesta futura llei brinda un model educatiu que explota al màxim les competències de l’Estatut en matèria educativa, compleix el Pacte Nacional per a l’Educació i defineix el Servei d’Educació de Catalunya tenint en compte els criteris d’equitat, suficiència, excel·lència i corresponsabilitat. Els punts essencials que marquen aquest nou projecte són:
- Modernització dels centres públics: es proporcionarà autonomia per a cada centre, la figura de direcció tindrà més importància i se li atorgarà la categoria d’autoritat pública i es crearà l’Agència d’Avaluació de l’Educació per avaluar els projectes educatius.
- Reforç a la figura docent: es crearan els cossos docents de la Generalitat amb proves d’oposició catalanes que reforçaran la figura del professor i s’homologaran els docents de l’escola privada als de la pública.
- Comunitat educativa: per potenciar la comunicació i els compromisos entre les famílies i les escoles.
- Administració de proximitat: el projecte confereix a les administracions locals que ho vulguin la categoria d’administració educativa corresponsable amb el Govern de la Generalitat. També es fa referència a la participació dels ajuntaments i a les entitats cíviques dels municipis per a la organització d’activitats extraescolars que afavoreixen la integració dels alumnes dels diferents centres educatius.
- El català: la llengua catalana serà la llengua vehicular de l’ensenyança a Catalunya, cosa que dóna la possibilitat a la Generalitat de fixar el currículum de les hores lingüístiques. La llei certificà l’objectiu del trilingüisme amb el domini del català, del castellà i d’una tercera llengua.
- Despesa educativa al nivell de la Unió Europea: la finalitat és situar al llarg dels pròxims vuit anys progressivament la despesa educativa, com a mínim, en la mitja dels països de la Unió Europea. El projecte de la LEC ve acompanyat d’una memòria econòmica on s’especifica que, en vuit anys, els pressupostos s’incrementaran en 1.500 milions d’euros respecte l’actualitat.
Conflicte
La LEC no ha estat rebuda de la mateixa manera per tothom, per tant, la proposta per un nou model d’educació ha nascut en un entorn polèmic, d’incerteses i de malestar entre la comunitat educativa catalana. El borrador de la nova llei d’Educació de Catalunya porta arrossegant diverses controvèrsies entre els sindicats de l’ensenyança pública, l’Administració Educativa i els sectors del professorat i associacions de pares d’alumnes.
- Sindicats: els sindicats del sector més representatius (CCOO, USTEC·STEs, ASPEPC-SPS, UGT i CGT) van organitzar una manifestació en contra el document de les bases de la llei d’Educació Catalana el catorze de febrer d’aquest any a Barcelona amb unes 50.000 persones. Des de la USTEC s’organitzaran futures mobilitzacions, una de les quals està prevista pel proper més de juny. Els principals motius de la reivindicació van ser la privatització de l’escola pública, la mercantilització de l’ensenyança i la precarització de les condicions laborals dels docents catalans. Esteban Romero, membre del sindicat USTEC·STEs i del seu Secretariat Nacional afirma que “no s’està donant solucions als problemes del centres públics”. També afegeix que “el nostre sistema educatiu necessita altres canvis: menys alumnat per aula, més recursos per atendre la gran diversitat cultural i més compromís”.
- Govern: Es preveu que el 78% de la càmara catalana votarà a favor de la LEC. Per una banda, ICV-EuiA queda al marge de la negociació perquè creu que el text de la nova llei s’allunya del Pacte Nacional d’Educació i prima a l’escola concertada en detriment de la pública. Per altra banda, el PP i Ciutadans rebutgen el projecte de la LEC per qüestions lingüístiques. El Partit Popular ha anunciat que té la intenció de portar la LEC al Tribunal Constitucional si no es fan algunes modificacions (afirma que es discrimina el castellà). Amenaça que ha estat contestada pel conseller d’Educació Ernest Maragall expressant: “portarem adequadament aquesta llei. Tenim un Estatut vigent que ens dóna capacitat per construir un model educatiu propi”.
Els motius relacionats amb les llengües són uns dels quals han comportat més diversitat d’opinions. La LEC exigirà un domini de català (nivell més elevat, el C2), anglès (nivell mig alt, equivalent al B2) i de les noves tecnologies per part del professorat d’educació obligatòria per poder exercir en l’escola pública. CiU expressa que “la llei busca un nou perfil de professor en el qual el domini de la llengua, tant oral com escrita, sigui essencial”. El diputat del grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi (PSC-CpC) Antoni Llevot explica que en la LEC “no hi ha cap concepte ni estament que parli de la privatització”. També afirma que “les escoles tindran via lliure per fer les classes en la llengua que vulguin degut a la major autonomia que obtindran per actuar”. En contraposició, el sindicalista Esteban Romero opina que “el català com a llengua vehicular és un dels elements positius de la futura LEC encara que, aquest “èxit” s’aconseguirà a un molt alt preu: el desmantellament de l’ensenyament públic, que deixarà de ser l’eix del nostre sistema educatiu”.
- Professorat: el cos de professors es revoluciona vers un nou model educatiu que pot canviar la seva manera de treballar de fa molts anys. Segons Sebastià Sans, professor d’ESO i llicenciat en filosofia, “la llei s’ha fet sense tenir en compte els qui l’han de portar a terme. L’educació no està en mans dels seus protagonistes: professors, alumnes... sinó de persones que mai han estat dins d’una aula: polítics, pedagogs... La llei serà insuficient”. No obstant això, el diputat socialista Antoni Llevot assegura que “la LEC va a buscar els problemes en els quals es troba l’educació perquè la nova llei dóna molta autonomia als centres i als equips directius per poder incidir allà on creguin més convenient”. També especifica que la llei proporciona igualtat de condicions entre els estudiants per adaptar-nos al nivell europeu. La igualtat entre tots els centres, tant públics com privats està contínuament en debat. Jordi Puyoles, professor d’escola concertada i membre del comitè de l’empresa de l’escola on exerceix, creu que “el requisit principal de la llei d'Educació seria el de la igualtat real de tots els centres educatius finançats amb diners públics. El que perjudica la imatge de l’escola concertada moltes vegades és l'opacitat en la gestió d'alguns dels centres privats més forts, opacitat que es veu sempre remarcada pels sindicats de l'escola pública a l'hora de manifestar-se”.
Previsions de futur
La nova llei d’Educació de Catalunya encara no té un futur clar. Per part del sindicat USTEC·STEs, el senyor Romero afirma que “el futur es presenta força complicat, llevat que l’administració educativa doni un gir de 180%. Els esdeveniments dels darrers mesos reflecteixen que estem a les portes d’un conflicte continuat”. El professor Sebastià Sans assegura que “les lleis no són bones ni dolentes, però que un dels requisits més importants és el pressupost que les acompanya i, en aquest cas, serà insuficient. Per altra banda, el secretari general de Convergència i Unió Josep Antoni Duran Lleida, en una entrevista recent publicada al diari La Vanguardia afirma que “encara no hi ha un acord definitiu, però els passos que s’estan donant són exemplars i històrics. Les opinions contràries segueixen vorejant la LEC.
L’educació és un pilar fonamental del present de Catalunya per construir un pròsper futur on els joves estudiants marcaran unes noves pautes i obriran un nou camí a Catalunya. Per això, és clau instaurar un sistema educatiu de qualitat que faci pujar el nivell estudiantil i potenciï la cohesió social. La responsabilitat que aquesta fita es compleixi dependrà dels acords amb els sindicats, d’uns pactes justos i d’una gran agudesa política. De la fusió de totes les parts implicades en resultaria la lluita per un model educatiu responsable, exemplar i estable, ja que l’educació és un dret i un bé social. Esperem que el llarg recorregut d’aquesta llei amb tantes pedres pel camí serveixi per modernitzar i millorar el sistema educatiu català. Les cartes estan sobre la taula. Ara queda esperar.
Kind of Blue. L'àlbum que va fer créixer el jazz
La història de l’ésser humà està marcada per efemèrides. Dates i fets inoblidables que han marcat el nostre esdevenir, el que som i el que serem. El mateix li passa al jazz. La seva cronologia està plena de moments, personatges, àlbums i cançons que han asfaltat els camins de les noves generacions. Parlar de jazz comporta impregnar-se de Louis Armstrong, Dizzy Gillespie, Thelonious Monk, Miles Davis, Charlie Parker, Charles Mingus, Ornette Coleman, John Coltrane, Sonny Rollins, Duke Ellington, Art Blakey, etc. I tot i així no s’aconsegueix abraçar la totalitat d’aquesta música.
Doncs el jazz és per essència canviant i efímer, ja que la llibertat, la creativitat i la improvisació que el defineixen molts cops es perden en jam sessions i directes que només recorden, vagament, els músics i els oients. Però enmig d’un art que sempre li mancarà l’enregistrament de les expressions momentànies dels seus artistes, Miles Davis va ser capaç de crear una obra d’art que encara perdura. Un àlbum de 5 cançons que qualsevol jazzmen té a la seva col·lecció. Kind of Blue.
Miles Davis
Miles Davis (1926-1991) fou el clar exemple de músic inquiet. La viva expressió de l’inconformisme. Davis des de petit va flirtejar amb les mels de la música. Els 12 anys va començar a rebre classes de trompeta, l’instrument que poc després el catapultaria a la fama. Escoltant Louis Armstrong i recolzat per Charlie Parker i Dizzy Gillespie, Miles va començar a despuntar com a trompetista. Fins que el 1949 va gravar Birth of the Cool. Un EP (editat com LP per Capitol Record el 1957) que no va causar un gran impacte al moment, tot i que es considera una obra bàsica del jazz modern. A partir d’aquest moment, la bèstia que duia dins no va parar de crear. Acompanyat per Gil Evans, John Coltrane, John McLaughlin, McCoy Tyner, Chick Corea, Bill Evans, Herbie Hancock, etc.
Doncs el jazz és per essència canviant i efímer, ja que la llibertat, la creativitat i la improvisació que el defineixen molts cops es perden en jam sessions i directes que només recorden, vagament, els músics i els oients. Però enmig d’un art que sempre li mancarà l’enregistrament de les expressions momentànies dels seus artistes, Miles Davis va ser capaç de crear una obra d’art que encara perdura. Un àlbum de 5 cançons que qualsevol jazzmen té a la seva col·lecció. Kind of Blue.
Miles Davis
Miles Davis (1926-1991) fou el clar exemple de músic inquiet. La viva expressió de l’inconformisme. Davis des de petit va flirtejar amb les mels de la música. Els 12 anys va començar a rebre classes de trompeta, l’instrument que poc després el catapultaria a la fama. Escoltant Louis Armstrong i recolzat per Charlie Parker i Dizzy Gillespie, Miles va començar a despuntar com a trompetista. Fins que el 1949 va gravar Birth of the Cool. Un EP (editat com LP per Capitol Record el 1957) que no va causar un gran impacte al moment, tot i que es considera una obra bàsica del jazz modern. A partir d’aquest moment, la bèstia que duia dins no va parar de crear. Acompanyat per Gil Evans, John Coltrane, John McLaughlin, McCoy Tyner, Chick Corea, Bill Evans, Herbie Hancock, etc.
La seva carrera discogràfica mai va tenir una direcció clara: Be bop, hard bop, cool, fusion jazz i acid jazz. Miles Davis era l’exponent del jazzmen abocat a la creació sense límits. Àlbums com el ja esmentat Birth of the Cool, Bitches Brew, Milestones o Relaxin’ with Miles Davis Quintet són un petit tast de la música que era capaç d’idear el geni d’Illinois. Ara bé, el trompetista sempre passarà a la història per ser l’ideòleg de Kind of Blue. La peça definitiva del jazz.
Kind of Blue
El 1959 la història del jazz estava apunt de veure néixer Kind of Blue, l’àlbum per excel·lència. En tan sols deu hores de gravació repartides en dues sessions al 30th Street Studio de Columbia Records Miles Davis, John Coltrane, Bill Evans, Julian “Cannonball” Adderley, Paul Chambers, Jimmy Cobb i Wynton Kelly van obsequiar la humanitat amb un àlbum immortal. No obstant, la gràcia de Kind Blue no raïa només en el seu contingut, si no també en el fet que era fruit de la inspiració momentània dels seu intèrprets. Cap dels 7 músics sabia que tocaria abans d’entrar a l’estudi. Ningú sabia que d’aquelles dues sessions sorgirien So What, Freddie Freeloader, Blue in Green, All Blues i Flamenco Sketches.
Kind of Blue
El 1959 la història del jazz estava apunt de veure néixer Kind of Blue, l’àlbum per excel·lència. En tan sols deu hores de gravació repartides en dues sessions al 30th Street Studio de Columbia Records Miles Davis, John Coltrane, Bill Evans, Julian “Cannonball” Adderley, Paul Chambers, Jimmy Cobb i Wynton Kelly van obsequiar la humanitat amb un àlbum immortal. No obstant, la gràcia de Kind Blue no raïa només en el seu contingut, si no també en el fet que era fruit de la inspiració momentània dels seu intèrprets. Cap dels 7 músics sabia que tocaria abans d’entrar a l’estudi. Ningú sabia que d’aquelles dues sessions sorgirien So What, Freddie Freeloader, Blue in Green, All Blues i Flamenco Sketches.
Però hi havia un problema, Kind of Blue no seguia les pautes del jazz de l’època. Davis i companyia havien creat una perla, però la seva lluentó no quadrava dins els esquemes del free jazz i el be bop. Certament tenia reminiscències de post bop i hard bop, no obstant sonava diferent. No era estrident, no era experimental. L’estructura de l’àlbum era senzilla (no simplista) es sostenia en dos acords tot cercant l’equilibri, la suavitat i la bellesa. Una fórmula innovadora que va rebre el qualificatiu de jazz modal. Ara bé, la hostilitat del context van dificultar-ne la comprensió. Aquesta incomprensió es reflectia en una anècdota que solia explicar Shirly Horn (cantant i pianista de jazz).
“Recordo que estàvem tocant en un bar d’hotel a Nova York, i en un descans em vaig escapar per veure’l i saludar-lo (Miles Davis). Hi havia molta gent. Em vaig trobar amb l’Stan Getz (famós saxofonista tenor). Ens vem abraçar i ens vem quedar drets, escoltant. Li vaig preguntar: “Què et sembla?”. Em va dir: “No sé el que em sembla...”. Li vaig respondre: “A mi tampoc”. Era bonic però confús.”
Tot i no quadra dins les noves formes que prenia el jazz de la mà d’Ornette Coleman i el free jazz. Davis i companyia no es van agenollar. Al principi les vendes de l’àlbum eren més aviat escasses. Fins que la crítica va donar el vistiplau a l’obra i les ràdios van començar a emetre So What i Blue in Green. Al cap de 6 mesos, Kind of Blue havia deixat de ser un vinil marginal per convertir-se una espècia de Bíblia. Així ho recorda un antic punxa discs de Bay Arena.
“Cada diumenge dedicava la última mitja hora a emetre el que considerava el disc de la setmana. Aquella setmana vaig triar Kind of Blue. Recordo una trucada que deia: “Acabo de posar la ràdio, qui és aquest pianista? De qui és aquest tema?”Després, cada diumenge, durant les dues hores del programa, sempre hi havia alguna trucada per assegurar-se de que posaria el disc.”
De les cendres de la misèria, el disc va passar a ser un emblema del jazz. Però només ha esdevingut un disc clau, si no que també s’ha convertit en la porta d’entrada per molts aficionats que desconeixen o ignoraven el jazz. L’estructura senzilla i agradable que va crear Davis, ha permès que l’àlbum sigui de fàcil degustació, gairebé de degustació inconscient. Fet que recalca Gary Burton (reconegut vibrafonista de jazz).
“No era simplement un tema el decisiu, era tot el disc. Quan apareix un nou estil en el jazz, les primeres temptatives solen sonar una mica inestables, sense solidesa. Els primers discs de Charlie Parker, per exemple. Però a Kind of Blue (el sextet) sona madur des de l’inici.”
En definitiva, el so únic i accessible és el que ha convertit a Kind of Blue en un disc insubstituïble i en el més venut de la història del jazz (més de 4 milions de còpies). A més estar considerat el dotzè millor àlbum de la història de la música segons la revista Rolling Stone. Per això, i aprofitant que es compleixen 50 anys del seu llançament, Columbia Records ha elaborat una edició per col·leccionista de 2 CD i 1 DVD. I és que com va dir Jim Cobb (bateria durant la gravació de Kind of Blue)
“És un disc que s’ha fet al cel.”
“Recordo que estàvem tocant en un bar d’hotel a Nova York, i en un descans em vaig escapar per veure’l i saludar-lo (Miles Davis). Hi havia molta gent. Em vaig trobar amb l’Stan Getz (famós saxofonista tenor). Ens vem abraçar i ens vem quedar drets, escoltant. Li vaig preguntar: “Què et sembla?”. Em va dir: “No sé el que em sembla...”. Li vaig respondre: “A mi tampoc”. Era bonic però confús.”
Tot i no quadra dins les noves formes que prenia el jazz de la mà d’Ornette Coleman i el free jazz. Davis i companyia no es van agenollar. Al principi les vendes de l’àlbum eren més aviat escasses. Fins que la crítica va donar el vistiplau a l’obra i les ràdios van començar a emetre So What i Blue in Green. Al cap de 6 mesos, Kind of Blue havia deixat de ser un vinil marginal per convertir-se una espècia de Bíblia. Així ho recorda un antic punxa discs de Bay Arena.
“Cada diumenge dedicava la última mitja hora a emetre el que considerava el disc de la setmana. Aquella setmana vaig triar Kind of Blue. Recordo una trucada que deia: “Acabo de posar la ràdio, qui és aquest pianista? De qui és aquest tema?”Després, cada diumenge, durant les dues hores del programa, sempre hi havia alguna trucada per assegurar-se de que posaria el disc.”
De les cendres de la misèria, el disc va passar a ser un emblema del jazz. Però només ha esdevingut un disc clau, si no que també s’ha convertit en la porta d’entrada per molts aficionats que desconeixen o ignoraven el jazz. L’estructura senzilla i agradable que va crear Davis, ha permès que l’àlbum sigui de fàcil degustació, gairebé de degustació inconscient. Fet que recalca Gary Burton (reconegut vibrafonista de jazz).
“No era simplement un tema el decisiu, era tot el disc. Quan apareix un nou estil en el jazz, les primeres temptatives solen sonar una mica inestables, sense solidesa. Els primers discs de Charlie Parker, per exemple. Però a Kind of Blue (el sextet) sona madur des de l’inici.”
En definitiva, el so únic i accessible és el que ha convertit a Kind of Blue en un disc insubstituïble i en el més venut de la història del jazz (més de 4 milions de còpies). A més estar considerat el dotzè millor àlbum de la història de la música segons la revista Rolling Stone. Per això, i aprofitant que es compleixen 50 anys del seu llançament, Columbia Records ha elaborat una edició per col·leccionista de 2 CD i 1 DVD. I és que com va dir Jim Cobb (bateria durant la gravació de Kind of Blue)
“És un disc que s’ha fet al cel.”
El llegat
No hi ha mestre sense deixebles. No hi ha obra mestre sense llegat. Kind of Blue més enllà de les bones crítiques, les ventes i els rànquings d’àlbums va tenir (i encara té) un important impacte dins la música. Fet que reconeix Herbie Hancock (reputat pianista de jazz)
“Es gairebé impossible citar una música actual on no es sentin ecos de Kind of Blue. Els sento per tot arreu.”
Per proximitat estilística, Kind of Blue ha exercit una forta influència dins del jazz. Músics com Brad Mehldau, Herbie Hancock, Gary Burton, Milt Jackson, Chet Baker, World Saxophone Quartet, Joe Henderson, John Coltrane (els seu solo a So What és un petit avanç de la seva carrera en solitari), etc. Se n’han considerat deutors.
Seguidament, el disc també ha tingut un fort ressò més enllà de les fronteres del jazz, principalment en el rock però també en altres estils. Personatges de la talla de Ray Manzarek, John Densmore, Andy Sommer, Donald Fagen, James Brown o Duane Allaman entre molts d’altres s’han vist absorbits per l’espiral musical que desprèn l’àlbum.
Però el fet que ha convertit a Kind of Blue en l’àlbum més influent del jazz és la seva concepció. Gràcies a la senzillesa estructural del jazz modal, milers de músics amateurs s’han pogut endinsar en el complicat terreny de la improvisació sense tenir grans coneixements tècnics del seu instrument.
No hi ha mestre sense deixebles. No hi ha obra mestre sense llegat. Kind of Blue més enllà de les bones crítiques, les ventes i els rànquings d’àlbums va tenir (i encara té) un important impacte dins la música. Fet que reconeix Herbie Hancock (reputat pianista de jazz)
“Es gairebé impossible citar una música actual on no es sentin ecos de Kind of Blue. Els sento per tot arreu.”
Per proximitat estilística, Kind of Blue ha exercit una forta influència dins del jazz. Músics com Brad Mehldau, Herbie Hancock, Gary Burton, Milt Jackson, Chet Baker, World Saxophone Quartet, Joe Henderson, John Coltrane (els seu solo a So What és un petit avanç de la seva carrera en solitari), etc. Se n’han considerat deutors.
Seguidament, el disc també ha tingut un fort ressò més enllà de les fronteres del jazz, principalment en el rock però també en altres estils. Personatges de la talla de Ray Manzarek, John Densmore, Andy Sommer, Donald Fagen, James Brown o Duane Allaman entre molts d’altres s’han vist absorbits per l’espiral musical que desprèn l’àlbum.
Però el fet que ha convertit a Kind of Blue en l’àlbum més influent del jazz és la seva concepció. Gràcies a la senzillesa estructural del jazz modal, milers de músics amateurs s’han pogut endinsar en el complicat terreny de la improvisació sense tenir grans coneixements tècnics del seu instrument.
dilluns 18 de maig de 2009
El "Dream Team" de Guardiola
Des que Johan Cruyff va arribar a la banqueta blaugrana l'any 1988, el projecte esportiu ha seguit en la mateixa línia. El llegat que Cruyff va deixar en forma de futbol atrevit, alegre i ofensiu ha estat respectat, exceptuant en dues ocasions (Robson i Serra Ferrer), pels seus successors a la banqueta. Les diferents directives han contractat a entrenadors de característiques similars, encara que cadascun amb les seves particularitats tàctiques. L'estil de joc de l'escola holandesa instaurat per Cruyff no és només el referent del primer equip, sinó també el referent de totes les categories inferiors.De la mà de Bartolomé 'Tintín' Márquez, ex-jugador i ex-entrenador de l'Espanyol, analitzarem quines han estat les claus d'aquest Futbol Club Barcelona al que ja batejen com el nou “Dream Team”.
Primer de tot, recordar que a finals de la temporada anterior el Barça va patir una forta crisi institucional, amb una moció de censura que quasibé acaba amb la presidència de Joan Laporta. L'actual president va poder continuar en el càrrec i va duur a terme una aposta molt arriscada, va decidir que el nou inquilí de la banqueta blaugrana fos un home de la casa, Pep Guardiola (de la mateixa manera que l'altre club de la ciutat, l'Espanyol, que va apostar per 'Tintín' Márquez, un tècnic més experimentat). Tot i tractar-se d'un ex-jugador blaugrana que va estar durant onze temporades al primer equip, la seva trajectoria com a entrenador era més aviat curta, només tenia un any en el seu currículum com a tècnic (Barça Atlètic temporada 2007-2008). La decisió un cop vists els resultats, podem afirmar categòricament que va ser tot un èxit. Un equip que guanya dos títols (Lliga i Copa del Rey) i que té el triplet a tir (Champions League), no és obra de la casualitat, és producte d'una suma de factors quasibé imposible i alhora perfecte. S'ha de tenir en compte que hi ha tan sols quatre equips que hagin aconseguit la fita del triplet en tota la història: el Celtic (1967), l'Ajax (1972), el PSV Eindhoven (1988) i el Manchester United (1999).
Segons 'Tintín', "Pep Guardiola ha recuperat els valors en què es sustenten els èxits blaugranes d'anys anteriors: donar oportunitats a una productiva pedrera, i sobretot, recuperar el talant ofensiu i creador que sempre ha caracteritzat a aquest equip al llarg de la història".
Pep Guardiola ha fet reaparèixer aquell joc blaugrana que enlluerna a qualsevol seguidor de futbol, un joc senzillament espectacular, i òbviament, a l'abast de molt pocs. El joc es basa en un migcamp amb uns Xavi i Iniesta que són autèntics cracks en les seves posicions i amb un Yaya Touré que dóna l'equilibri entre la defensa i l'atac. A la vegada, Leo Messi s'ha confirmat com un dels millors jugadors del planeta, Eto'o com un davanter amb gol i Henry ha recuperat la seva millor versió que tenia amagada desde els seus temps en el Arsenal. És cert que a un entrenador el fan els seus futbolistes, però també la mateixa idea de futbol del seu tècnic. Si analitzem les bases de la personalitat de Guardiola, podrem comprendre una mica més el bon funcionament que l'equip 'culé' està tenint en l'actual temporada.
Meticulós: Amant dels mètodes clars i ben treballats. "Com a jugador ja ho era. En les jugades d'estratègia sempre era el que hi insistia més. Repassava vint vegades cada jugada, tot ho tenia planificat ", afirma Oriol Tort, un dels seus primers tècnics al Barça.
Valent: No li ha tremolat la mà per descartar de la seva plantilla a jugadors com Ronaldinho o Deco i donar confiança a jugadors com Busquets o Pedro.
Visionari: La seva visió de joc el va caracteritzar com un gran migcampista. Un d'aquells jugadors que surten amb poca freqüència, “un estil de jugador amb el segell de can Barça”, assenyala Márquez. Tal i com va afirmar el mateix 'Tintín' en la vigília del derbi “de les bengales” a Montjuïc, “Guardiola en el cap tenia un GPS, no perdia ni una sola pilota”, de la mateixa manera que Xavi i Iniesta, productes de “La Masia”, uns jugadors que poseeixen un mateix patró de joc i unes característiques molt similars, uns elements que es van forjant i buscant desde les categories més inferiors del Barça.
Intel·ligent: Com a tècnic ha demostrat un saber estar poc comú en els entrenadors que comencen en un club gran. Sovint escull la decisió més encertada i insisteix molt en el treball constant.
Disciplinat: Imprimeix molta serietat i disciplina, quelcom que es trobava a faltar en les darreres temporades. Exigeix puntualitat, bona alimentació i respecte pels horaris establerts. Com ell mateix va dir, les claus són “la disciplina, l'ordre i la constància”. Obliga a presentar-se als entrenaments una hora abans que comencin i que la plantilla esmorzi conjuntament.
Estratègia: Ha donat més importància a les jugades a pilota aturada. El sistema de joc el varia segons les necessitats de l'equip i tal i com declara Xavi: “sempre està pensant en noves formes per fer millorar l'equip”.
Carisma: Tant en el camp, com des de la banqueta sap portar el pes de l'equip. La seva tornada, ara com a tècnic, va ser vista amb recel per part de l'afició, que no el veien amb el suficient recorregut com a entrenador per fer-se càrrec d'un equip de les dimensions del Barça. El bon futbol de l'equip ha fet que l'afició hagi tornat a gaudir amb l'equip i ja somia amb una altra de les seves èpoques daurades.
Respectuós: Bon comportament el del tècnic del Barça al que quasibé mai se li ha escoltat parlar d'àrbitres o dels seus rivals. Les seves paraules gairebé sempre van centrades en el seu equip.
Estil: Possessió, velocitat i profunditat. “El Barça de Guardiola és sempre el protagonista, t'obliga a jugar a la defensiva i et tanca en el teu propi camp, no tens cap altre remei que jugar-els-hi al contraatac, et dominen només plantant el seu sistema sobre el terreny de joc. Tiren la línia defensiva molt amunt i tenen jugadors com Xavi o Iniesta que asseguren totalment el control de la possessió de la pilota (supera el 60 per cent de mitjana per partit). També és important la velocitat en la transició i el joc per bandes, amb intercambis constants dels puntes i les incorporacions d'un incombustible Dani Alves. Un altre factor és el de la pressió en la pèrdua de la pilota. Tan bon punt la perden, ofeguen al rival apretant-li en totes les línies, i sent sempre efectius en les vigilàncies defensives. El seu punt dèbil es posa de manifest quan els hi superen la primera línia de pressió, ja que es queden descompensats i es probable que el conjunt rival pugui combinar en zones intermitjes i acabi creant una ocasió clara de gol. Tot i així, aquestes situacions es produeixen rarament, ja que la qualitat dels rivals (que és molt inferior a la del Barça) sovint no permet lliurar-se d'aquesta intensísima primera línia de pressió”, afirma Bartolomé Márquez.
Seguiment: Les dades recollides en els entrenaments es remeten setmanalment al fisiòleg Esteban Gorostiaga, qui s'encarrega d'analitzar i, d'acord amb els metges, dissenyar els plans específics de preparació.
Participació: El tècnic del Barça destaca per ser molt actiu durant els partits, donant ordres als seus jugadors d'una manera constant.
En termes més generals podem dir que l'equip ha funcionat a la perfecció durant pràcticament tot el campionat, amb un Valdés, malgrat les crítiques persistents, cada vegada més assentat en la porteria, una defensa avançada i segura en la qual han brillat la jerarquia de Puyol, la lucidesa traient la pilota jugada de Márquez, les galopades del incansable Alves i la irrupció de Piqué; un centre del camp ple de talent on Yaya Touré ha complementat amb múscul i sentit tàctic la il·limitada fantasia de Xavi i Iniesta; i una davantera letal que a dia d' avui arriba a la fespectacular xifra de 70 gols entre els seus tres integrants: Eto'o, Henry i Messi.
La valentia de Guardiola i la seva proposta ofensiva han acabat donant la raó a l'entrenador, per alegria dels que entenen el futbol com un espectacle. El joc ràpid, àgil, dinàmic i incisiu de l'equip ha resultat un vendaval imparable per a la majoria dels seus rivals. Tampoc no han patit massa sense pilota gràcies a la pressió conjunta, al sacrifici i a la solidaritat. El conjunt blaugrana s'ha fet aquest passat dissabte amb el seu segon títol de la temporada, la Lliga, un reconeixement a la regularitat, el segon títol d'un equip cridat a fer història. La pròxima cita, el 27 de Maig a l'Olímpic de Roma, buscant un triplet històric davant d'un totpoderós Manchester United.
diumenge 17 de maig de 2009
La violencia de género una realidad de la que no somos conscientes
En la actualidad aparecen frecuentemente en los medios de comunicación términos como: acoso, violencia de género, violencia machista, violencia doméstica... ¿Son lo mismo?, ¿Están relacionados estos tres tipos de violencia?, ¿Qué es realmente la violencia de género?
La psicóloga Concha García Hernández define la violencia de género como: “la violencia que se ejerce hacia las mujeres por el hecho de serlo, e incluye tanto los malos tratos de la pareja, como agresiones físicas o sexuales de extraños, mutilación genital, infanticidios femeninos, etc.”
En su Artículo 1 de la Declaración sobre la Eliminación de la Violencia contra la Mujer, las Naciones Unidas dice que la violencia de género es: “Todo acto de violencia basado en la pertenencia al sexo femenino que tenga o pueda tener como resultado un daño o sufrimiento físico, sexual o psicológico para la mujer, inclusive las amenazas de tales actos, la coacción o la privación arbitraria de la libertad, tanto si se producen en la vida pública o privada”.
Teniendo en cuenta estas definiciones se puede ver que cuando se habla de violencia de género no solo se limita al campo de los físico sino, que también afecta, y muchas veces de manera más frecuente al campo de lo psicológico y lo sexual. Esto nos lleva a pensar que la violencia de género es un problema alarmante del que probablemente, si no nos ha tocado vivir de cerca no sepamos apenas nada. Para ello existen instituciones como L’institut Català de la Dona que es “el organismo del Gobierno catalán que diseña, impulsa, coordina i evalúa las políticas de mujeres y para las mujeres que desarrolla la administración de la Generalitat”. Gracias a este tipo de asociaciones se impulsan y coordinan las políticas contra la violencia machista que más tarde aprobará el Gobierno. Además llevan a cabo campañas de concienciación acerca de las agresiones a mujeres, porque aunque parece que este tipo de problemas solo se dan en unas clases sociales determinadas, esta comprobado que no es así; como nos dice el psicólogo criminalista Vicente Garrido, “Todas las mujeres en mayor o menor medida, corren ese riesgo” de ser agredidas.
La reflexión que hace Garrido en su libro Amores que matan es muy interesante porque diferencia lo que es el acoso de la agresión física. Dice que ambos están muy relacionados, sin embargo en ocasiones, se produce acoso y no violencia física contra la mujer. El psicólogo criminalista dice que la ley frente al acoso actúa en la mayoría de ocasiones de manera insuficiente porque, en muchos casos es difícil de probar y cuando se prueba las leyes no acaban de respaldar a las mujeres. El psiquiatra norteamericano Meloy dice del acoso que : “Comprende diferentes comportamientos de persecución de una persona a lo largo del tiempo; este seguimiento se vive como una amenaza para la víctima, y es potencialmente peligroso. Potencialmente peligroso significa que el acosador puede hacerme objeto de una acción violenta y, en algunos casos, puede intentar matarme. Pero el simple hecho de sentirme perseguido ya es algo dañino, porque es algo capaz de afectar a mi vida de modo profundo.” Como se deduce de esta definición el acoso puede dar lugar muy fácilmente al maltrato. Este apunte también lo hace Garrido: “hay una relación íntima entre el acoso y la violencia contra la mujer. La razón es doble. En primer lugar, las mujeres viven la persecución como una gran violencia, una intromisión en sus vidas intolerable. Aunque no vaya acompañada de una agresión física, el acoso es siempre agresión emocional y psicológica”.
Después de ver en qué consiste el maltrato uno se puede preguntar que mujer es capaz de aguantar semejante situación durante años. A continuación se expone un caso que nos ayudará a entender un poco cuáles pueden llegar a ser los motivos. Además, podremos ver de cerca en que consiste realmente el maltrato hacia la mujer, la tortura que supone para la propia víctima y los que la rodean. También veremos como se puede llegar al inicio del fin de los maltratos gracias a centros público que se encargan de ofrecer ayuda a las mujeres.
El silencio de una vecina de Sarrià que sufre violencia de género
María-nombre ficticio bajo el que prefiere esconder su identidad-, vecina del barrio de Sarrià, lleva quince años siendo objeto de violencia machista, soportando las agresiones físicas y psíquicas de su marido. Su hermana, Josefa, decidió ir la semana pasada al “Punt d’Informació i Atenció a les dones” (PIAD) del distrito de Sarrià-Sant Gervasi para solicitar ayuda ante “una situación ya insostenible”.
Josefa compartía piso hasta hace cinco meses con su hermana, su cuñado y la hija de ambos. Al marido de María le diagnosticaron a los dieciocho años un trastorno bipolar y desde entonces tenía que medicarse diariamente.
Durante los primeros años de matrimonio, el marido de María no dio muestras de su violencia, pero a partir del tercer año de casados, su comportamiento sufrió un gran cambio, según explica la hermana de la víctima. A raíz de ser despedido de su trabajo como camarero, entró en depresión, abandonó el tratamiento, y empezó a beber y a consumir drogas. Explica Josefa que su cuñado “se pasaba el día en casa, sentado en el sofá, viendo la televisión desnudo y con gafas de sol, y gritaba y pegaba a María.” Ambas hermanas intentaron por su cuenta que volviera a tomar su medicación pero, ante su negativa y sus continuas amenazas, se pusieron en contacto con el médico que llevaba su caso en el Hospital Platón.
A los pocos días, el marido de María ingresó en el centro de Salud Mental de Sant Boi de Llobregat y permaneció allí durante dos meses. Cuando volvió a casa, Josefa lo vio realmente recuperado, pero a los dos meses dejó su medicación y se repitieron los episodios de maltrato hacia su mujer.
Explica Josefa que esta situación se ha mantenido a lo largo de los quince años de matrimonio de la pareja. Añade que su cuñado desaparecía muchas noches de casa y que “una vez se marchó a hacer el camino de Santiago sin decir nada a nadie.”
La hija que la pareja tuvo a los cinco años de estar casados, es para Josefa otra de las víctimas del comportamiento de su padre, ya que desde pequeña ha visto como agredía verbal y físicamente a su madre.
Josefa cuenta que decidió mudarse de esa casa porque el terror hacia su cuñado hacía que viviera en tensión las veinticuatro horas del día. Antes de abandonar el piso, dice, intentó convencer a su hermana para que cogiera a su hija y se fueran con ella pero, María tenía “miedo de la reacción de su marido”. Así que, una vez ya independizada y ante las dudas de su hermana, que no se decidía a afrontar la situación y denunciar a su marido por atentar contra su libertad y dignidad, Josefa decidió acudir al PIAD (Punt d’Informació i Atenció a la Dona) del barrio a solicitar ayuda.
Los PIAD son centros abiertos a todas las mujeres de la ciudad que se caracterizan por su voluntad de proximidad e implicación territorial. Estos espacios tienen como finalidad potenciar la participación y la autonomía de las mujeres, dar respuesta a las demandas de información y atención, así como contribuir a la sensibilización y detención de las situaciones de discriminación y violencia de género.
El PIAD del distrito de Sarrià-Sant Gervasi al que acudió Josefa fue abierto en septiembre del 2006 y está situado en el Centre Cívic Casa Sagnier. Durante los primeros tres meses de funcionamiento estaba ubicado en el Consell del Districte. Patricia Molins, trabajadora del centro, explicó que la nueva ubicación se debe a que “percibimos que la anterior localización era demasiado fría y se convirtió en un freno para muchas mujeres. Ahora al estar en el Centre Cívic del barrio, es mucho más agradable y fácil acceder”. De hecho, Josefa, conoció la existencia del PIAD gracias a su asistencia a los cursos de yoga que se impartían en la misma Casa Sagnier.
El Punt d’Informació i Atenció a la Dona de Sarriá- Sant Gervasi, después de recibir la demanda de ayuda de Josefa, llamó a María y concertó una entrevista con ella. Molins explica que tras mantener una primera charla con la víctima, le ofrecieron un servicio de atención psicológica y asesoramiento jurídico gratuito. Si María está de acuerdo, ya que el centro “no quiere forzarla en ningún momento”, trasladarán el caso al Espai d’Atenció a la Dona (EAD), que iniciaría los trámites fiscales si la víctima deseara denunciar su situación.
Desde su creación, el PIAD de Sarriá-Sant Gervasi ha atendido 40 casos de violencia de género, diecisiete de los cuales fueron en su inicio simples demandas de ayuda económica. Molins explica que después de un seguimiento del caso fue cuando se descubrió que las solicitantes de ayuda financiera sufrían agresiones físicas y/o psíquicas.
El distrito de Sarriá-Sant Gervasi está además adherido al “Circuit Contra la Violencia vers les dones”. Se trata de una red municipal formada por distintos centros que se reúnen cada dos meses - PIADs, EAD, Centros de Atención Sanitaria, etc.- y facilita la rápida actuación ante un caso de violencia de género.
Un problema social con el que deberíamos sensibilizarnos
Aunque tengamos la fortuna de que la violencia de género no nos afecte, no debemos olvidarnos de que este es un problema social, y como tal, todos deberíamos sensibilizarnos con las víctimas porque quién sabe, mañana nosotros podemos ser una de ellas, y si no es así, sí lo pueden ser amigas, hijas, hermanas… Para la erradicación de este tipo de maltrato es necesaria la sensibilización de la que hablamos pero, también son muy importantes, la prevención y sobre todo la concienciación por parte de la sociedad de la existencia de esta, desgraciadamente, realidad social. En definitiva, este hecho no constituye un problema únicamente de las mujeres sino, de toda la sociedad; por eso se llevan a cabo iniciativas como la del Día Internacional Contra la Violencia de Género (se celebra el día 25 de noviembre de cada año). Esta jornada pretende recordar a los ciudadanos que la violencia contra las mujeres constituye una violación de los derechos humanos y las libertades fundamentales por eso, básicamente desde la educación de ha de intentar erradicar este y todos los tipos de violencia.
Qui deia que els nord europeus eren nets?
Quan ets petit tendeixes a creure’t les coses que et diuen. Tan li fa si estant comprovades empíricament o són una mentida com una catedral. Com a bon minyó, innocent i ingenu, t’ho empasses com si fos la papilla de la iaia.
Doncs això és el que em passava a mi. Des de petit els meus pares m’havien dit que els nord europeus són les persones més netes i civilitzades del món. De manera que quan vaig complir els divuit em vaig entestar en anar a conèixer aquesta civilització superior. L’agost de l’any passat, acompanyat per un escamot de col·legues (amb interessos distints als meus), vaig desembarcar a Amsterdam. No obstant, quan vaig sortir el carrer vaig topar amb una realitat completament diferent.
Qui deia que els nord europeus eren nets?
*Malgrat les imatges i la brutícia Amsterdam és una ciutat que mereix ser visitada.
dijous 14 de maig de 2009
Poor little rich girl
Los escándalos sociales y las conductas amorales son los nuevos caminos para llegar a la fama según algunas modelos. Al menos Kate Moss y Naomi Campbell lo han logrado. Así que por lo visto, lo malo gana.
Esta es la historia de una modelo (ficticia) de tan solo 18 años que ilustra la dualidad entre una cara bonita y una conducta indecente.
Triple(te)
Así esperan los jugadores del Fútbol Club Barcelona celebrar el final de la temporada 2007/2008: con triples fiestas, triples resacas, abrazos de tres en tres y sobretodo con un trío de copas simbolizando el triple reconocimiento que se merece el equipo. Ayer ya conseguimos un tercio, pues el Barcelona se proclamó campeón indiscutible de la copa del rey después de mostrarse inmensamente superior al Athletic de Bilbao. Los bares de la ciudad estaban repletos de seguidores que admiraban el juego de su equipo y que apoyaban, desde el otro lado de la televisión, a los culés que fueron a Mestalla. Fue un partido espectacular. Al igual que pasó con el Real Madrid, después de sufrir durante los primeros 18 minutos, el Barça logró controlar el juego de su adversario y Touré Yaya abrió la goleada azulgrana que precedería Messi, Bojan y Xavi. El resto lo sabemos todos, cánticos proclamándonos “campeones, campeones” y oleadas de gente a celebrarlo en canaletes. Y es que canaletes es la nueva tierra santa de Barcelona. La afición tiene claro que en tan solo unos pocos días, se reunirá tres veces en el corazón de la ciudad para aplaudir el juego de su equipo y corear una vez más “oe, e, oa, a, ser del Barça és, el millor que hi ha!”
Pero también gracias a éste ambiente tan “culé” en la plantilla, el Barça es más Barça que nunca. Sobretodo para Piqué, Bojan y Pep ya que el primer triunfo en forma de copa que recibieron ayer fue la constatación de que su continuo esfuerzo e idolatración al Barcelona merecía la pena. Y también, que el juego de ayer fue espectáculo no solo lo sabemos nosotros, la afición, sino que algunos jugadores indecisos quedaron aturdidos al final del partido al ver que el primer triunfo de la temporada estaba ya en sus manos. “Esto es la constatación de que el del Barcelona es el fútbol real”, afirmó Messi. Así que cada uno de ellos tiene hoy un sobresaliente por lograr que todos hayamos llegado hasta aquí. Ahora solo nos falta acabar lo que hemos empezado. Esperemos que Keita cumpla su promesa y acabe con el pelo pintado con los colores azulgranas y que Dani Alves repita el slogan que imprimió en su camiseta al finalizar el partido: “Lo que estamos viviendo no tiene precio”.
Pero también gracias a éste ambiente tan “culé” en la plantilla, el Barça es más Barça que nunca. Sobretodo para Piqué, Bojan y Pep ya que el primer triunfo en forma de copa que recibieron ayer fue la constatación de que su continuo esfuerzo e idolatración al Barcelona merecía la pena. Y también, que el juego de ayer fue espectáculo no solo lo sabemos nosotros, la afición, sino que algunos jugadores indecisos quedaron aturdidos al final del partido al ver que el primer triunfo de la temporada estaba ya en sus manos. “Esto es la constatación de que el del Barcelona es el fútbol real”, afirmó Messi. Así que cada uno de ellos tiene hoy un sobresaliente por lograr que todos hayamos llegado hasta aquí. Ahora solo nos falta acabar lo que hemos empezado. Esperemos que Keita cumpla su promesa y acabe con el pelo pintado con los colores azulgranas y que Dani Alves repita el slogan que imprimió en su camiseta al finalizar el partido: “Lo que estamos viviendo no tiene precio”.
dimecres 13 de maig de 2009
Pròxima parada: l'estació de tren
Cada pocs minuts passa un tren i cada un d’ells porta a diferents destinacions. Això comporta un moviment continu i una gran diversitat d’individus que, cada dia, passen per l’estació de tren. El meu objectiu ha estat seleccionar diferents moments, situacions quotidianes i estils de persones que, en conjunt, defineixen algunes de les moltes situacions que es pot viure en aquest recinte. Començant per dues personalitats imprescindibles pel bon funcionament d’una estació de tren: la dona de neteja que escombra de bon matí i l’encarregat de vendre els tiquets a tots els viatjants. Seguint amb un home amable que et dedica un gratificant somriure i un banc on es concentra una gran varietat de persones: distintes races, distintes edats i vides totalment diferents que tan sols coincideixen amb l’expressió de ràbia perquè el tren no arriba. Els retards són habituals, la qual cosa provoca reaccions com la d’un avi que sembla que s’adormi, pares inquiets perquè el seu fill vol sortir del cotxet i el tren no arranca o parelles que aprofiten l’estona per fumar un cigarret. I, finalment, ocasions on l’espera es fa interminable i et quedes sol, simplement esperant i reflexionant. L’estació de tren obre les portes a tothom, per tant, recull mil històries diferents i emocions reunides entre vies. No hi ha dubte, és un lloc amb vida.
Futbol i política. De veritat estan separats?
Moltes són les veus que, encara, defenen que el futbol és una activitat que es desenvolupa en la seva totalitat al marge de la política. Un esport que es practica al marge del ring de lluita lliure dels hemicicles i, mai, un aparador on se situen els diferents polítics i des d’on, també, exerceixen la publicitària i propagandística tasca de governar i opositar.
Cada època té les seves eternes discussions. Abans ens preguntàvem: S’ha de separar religió i Estat? Vam arribar a la conclusió que era obvi. Ara, submergits en un dubte de si el que realment està passant és que hi ha una intromissió dels personatges i problemes polítics dins el món del futbol, el carrer es pregunta: Viuen separats o conviuen, esport i política? S’utilitza com a escenari polític l’escenari esportiu? És clar! És dolent? Això cadascú.
L’exemple més clar i contundent al respecte d’aquesta qüestió és la final de la Copa del Rei que es jugarà el pròxim dimecres 13 de maig a València. El Futbol Club Barcelona és una entitat que a més d’esportiva sosté dins el seu ideari una catalanitat i un sentiment nacionalista difícilment allunyat de la percepció política d’aquests mateixos conceptes. De la seva banda, el rival del Barça a la final, l’Athlètic Club de Bilbao, és una entitat que, amb èxit, només té en plantilla a jugadors de sang basca. És un equip que s’ha mantingut anys i anys a la Primera Divisió espanyola amb jugadors d’ascendència basca, amb un sentiment de país i un patriotisme vers la seva terra espectacular. Un nacionalisme, més i tot que el del Barça, que viu i juga a futbol, però picant l’ullet a la seva llar, el seu país. Les aficions, per tant, no escapen d’aquesta ideologia. El sentiment nacionalista de molts culers no amaga el sentiment polític. És clar que el més important és el futbol (a més de la resta de categories esportives que porten el mateix nom), però a ningú no se li escapa veure l’ombra política que es desprèn de la casa blaugrana, al igual que de l’evident perfil nacionalista de l’Athlètic.
Dit això, imaginem la grada de Mestalla (estadi on es disputarà la final de la Copa del Rei). Imaginem la sortida del Rei a la llotja saludant a una afició. Qui xiula? Perquè criden “Visca la República!! Fóra (eufemisme) el Borbó!”. No els estranyi que la grada de Mestalla, vestida de blau-grana-blanc-i-vermell dóni l’esquena al monarca. El futbol i la política no es barrejen? Jo diria que sí. En tot cas, esperem a veure la rebuda de les dues aficions al monarca amb l’Himno Nacional sonant de fons.
No discutirem que tots, dic tots, veuran aquesta final amb ulls d’enamorat al futbol, ulls d’espectador esperant no veure repetida l’escena de ja fa 25 anys (alguns nonats llavors també ho sabem) i confiant que el millor equip del món s’endurà aquesta copa tant desitjada, tot i el rebutg cap a la figura que dóna nom al torneig i al trofeu.
Estat o religió. TV3 o Tele5. Parlar de diners a la taula. República o monarquia. Futbol o política. La majoria escollim les primeres opcions, però sempre, sempre respectem les segones.
El Iurbentia Bilbao es calssifica pel Playoff tot i perdre clarament contra el Barça (88-65)
El Iurbentia Bilbao ha aconseguit entrar al Playoff gràcies a les derrotes de Manresa i Fuenlabrada i d'aquesta manera acabar la lliga regular en vuitena posició tot i perdre de manera clara contra el Regal F.C. Barcelona. Els bascos només han aguantat dos quarts el ritme del Barça, que tot i no jugar amb la màxima intensitat, ha resolt el matx amb molta comoditat. Ilyasova i Vázquez amb 24 i 23 de valoració respectivament han estat els millors del Barça i del partit mentre que per part bibaina Banic (10+7) i Seibutis (14 p.) han estat els únics que s'han salvat.
Domini inicial del Iurbentia Bilbao
Mai una derrota tan abultada havia tingut un sabor de victòria. Però pel Bilbao avui ha estat així. Als primers minuts del partit però el panorama no feia presagiar una derrota biblbaina. El Barça ha sortit relaxat, producte de la poca transcendència que tenia partit i en part per la poca afluència de públic, i el Iurbentia ha fet un bon primer quart (16-19). Seibutis des del perímetre i Guardia a través del joc interior n'han estat els fonaments.
Però quan el Barça s'ha posat les piles, especialment Vázquez i Santiago, la balança s'ha anat decantant lentament a favor dels blaugrana. Santiago ha carregat de faltes als seus marcadors i ha fet mal des del joc interior. Els punts de Pasalic i Banic eren glopades d'oxigen, però insuficients per evitar l'asfixia. A la mitja part el Barça ja dominava de 4 (39-35).
Represa fulgurant
Un parcial de sortida del tercer quart 8-0 ha sentenciat el partit en situar l'equip de Xavi Pascual 12 punts amunt en el marcador (47-35) gràcies a triples d'Ilyasova i Navarro i a una cistella de Grimau. El Barça ha posat pinyó fixa i el Bilbao no l'ha pogut seguir malgrat reduir la diferència fins als 7 punts. El Barça practicava un bàsquet vistós amb accions espectaculars, com un alley-hop en contraatac de Sada a passada de Navarro i la diferència ha augmentat fins als 16 punts a la fi del tercer quart (64-48)
Últim quart de tràmit
El partit ja estava decidit. Ilyasova i Vázquez tenien espai per lluir-se i deixar en evidència el feble joc interior del Bilbao. L'aventatja barcelonista ha aconseguit una màxima de 25 punts (75-50). El partit no tenia més història, però de ben segur que els bilbains devien estar atents a les bones notícies que venien des de Manresa. El Ricoh perdia i el Fuenlabrada també, i això tot i la derrota els situava en zona de Playoff.
Al final 23 punts de diferència (88-65) que reflecteixen el que s'ha vist damunt la pista, en què el Barça ha imposat el domini interior. Ara a esperar l'inici dels Playoff, que enfrontarà el Barça amb el Pamesa València i el Bilbao amb el campió de la fase regular, el Tau Cerámica.
Millor jugador del matx: Ilyasova (17 punts, 9 rebots i 24 de valoració)
88 - Regal FC Barcelona (16+23+25+24): Lakovic (3), Navarro (11), Barton (10), Ilyasova (17), Andersen (12) -cinc inicial-, Sada (2), Fran Vázquez (13), Grimau (4), Basile (3), Trias (2), Santiago (9) y Barrett (2).
65 - iurbentia Bilbao Basket (19+16+13+17): Blums (6), Seibutis (14), Lewis (5), Guardia (8), Banic (10) -cinc inicial-, Salgado (5), Paco Vázquez (2), Pasalic (10) y Recker (5).
dilluns 11 de maig de 2009
Lluvia en primavera
Una bandada de por lo menos mil palomas dan la bienvenida a la Plaza Cataluña. Éstas revolotean por encima de las cabezas de un grupo de estudiantes italianos, los únicos que permanecen en el centro de la explanada. Parecen perdidos o expectantes, y lo único que turba su parsimonia son las dichosas aves que se mueven en masa al mínimo movimiento, paralizando a cualquiera que intente evitarlas.
La estrella central que hay en el suelo de la Plaza Cataluña está desierta. Tan sólo pasan, de vez en cuando, transeúntes que no tienen la menor intención de quedarse, simplemente la cruzan en diagonal entrelazándose y creando una estela en el suelo mojado a modo de trenza.
Algunos peatones llevan un paraguas, pero los más valientes -o despistados, según el caso- se fían de su permeabilidad y deciden taparse con una prenda de ropa, ya sea gorro, capucha o la misma chaqueta descolocada a modo de protección. Éstos últimos son fácilmente diferenciables ya que aceleran el paso cuando no tienen un balcón en el que resguardarse. En alguna ocasión la aceleración del paso ha provocado algún resbalón o caída, con la consiguiente mofa de los cercanos.
Debido al mal tiempo hay carencia de jubilados sentados en los bancos de madera que hay alrededor de la plaza. Los días soleados aprovechan para reunirse y explicarse historias de antaño; con esos relatos se podrían escribir libros enteros.
Los inmigrantes que abundan con falta de lluvia, tampoco se dejan ver estos días. Hay algún rezagado que se parapeta con un fino chubasquero azul. Su mirada perdida y el cuerpo relajado muestra un estado de tránsito preocupante. Pero sigue allí, en el banco, solo, atónito y despreocupado mientras la fina lluvia lo va cubriendo de una delgada capa de agua que le va chorreando hasta alcanzar los negros pies tapados con unas viejas chanclas.
La estrella central que hay en el suelo de la Plaza Cataluña está desierta. Tan sólo pasan, de vez en cuando, transeúntes que no tienen la menor intención de quedarse, simplemente la cruzan en diagonal entrelazándose y creando una estela en el suelo mojado a modo de trenza.
Algunos peatones llevan un paraguas, pero los más valientes -o despistados, según el caso- se fían de su permeabilidad y deciden taparse con una prenda de ropa, ya sea gorro, capucha o la misma chaqueta descolocada a modo de protección. Éstos últimos son fácilmente diferenciables ya que aceleran el paso cuando no tienen un balcón en el que resguardarse. En alguna ocasión la aceleración del paso ha provocado algún resbalón o caída, con la consiguiente mofa de los cercanos.
Debido al mal tiempo hay carencia de jubilados sentados en los bancos de madera que hay alrededor de la plaza. Los días soleados aprovechan para reunirse y explicarse historias de antaño; con esos relatos se podrían escribir libros enteros.
Los inmigrantes que abundan con falta de lluvia, tampoco se dejan ver estos días. Hay algún rezagado que se parapeta con un fino chubasquero azul. Su mirada perdida y el cuerpo relajado muestra un estado de tránsito preocupante. Pero sigue allí, en el banco, solo, atónito y despreocupado mientras la fina lluvia lo va cubriendo de una delgada capa de agua que le va chorreando hasta alcanzar los negros pies tapados con unas viejas chanclas.
Recital de Brawn en Montmeló
El domingo día 19 de abril se disputó en Barcelona el 53 Gran Premio de Catalunya de fórmula 1. En el Circuit de Catalunya se dieron cita los 20 pilotos aspirantes a ser el mejor del mundo pero, parece que de momento la cosa es solo de dos, y además del mismo equipo: Brawn. Jason Button y Rubens Barrichello dieron un recital el pasado fin de semana quedando primero y segundo respectivamente, y de ello fueron testigos los 92.000 aficionados que asistieron al Circuit bajo un sol abrasador. Entre ellos estaba la denominada marea azul que no dudó en aplaudir a su ídolo Fernando Alonso y silbar al eterno rival Lewis Hamilton, cuando ambos aparecían en las pantallas situadas en varios puntos del recinto. En estas mismas también se pudo ver a personalidades del mundo del deporte como Joan Laporta (presidente del Futbol Club Barcelona) y Fernando Roig (presidente del Villarreal Club de Fútbol).
El comienzo de la carrera fue espectacular y es que en la curva Abolafio, justo después de la recta principal hubo una colisión múltiple con Trulli, Sutil y los dos Toro Rosso como desgraciados protagonistas. En la reanudación de la carrera, tras el coche de seguridad, Alonso consiguió superar a Webber por un momento pero, éste, se la devolvió en la primera curva. Después, con los dos Brawn a la cabeza y los dos Red Bull detrás de ellos, Alonso consiguió afianzarse en la sexta plaza detrás de Massa. Todo parecía indicar que las cosas quedarían así pero, el equipo Ferrari tuvo un problema durante el último repostaje del brasileño que hizo que no pudieran ponerle la gasolina suficiente para terminar la carrera al ritmo que llevaba. Como no iba a ser menos, Alonso aprovechó el error y consiguió pasar a Massa ya en la última vuelta. El asturiano hizo que la gente se levantara de su asiento, una vez más con un arriesgado pero, al final satisfactorio adelantamiento.
En definitiva, un gran premio en Montmeló que, a pesar de la baja asistencia (fueron 92.000 personas y la capacidad es de 120.000) nos ha dejado imágenes de lo más entretenidas y nos ha hecho vibrar a todos tanto en casa como en el Circuit.
Artista total
La cita era a les 9 del vespre al Palau de la Música de Catalana. Un lloc excel·lent per degustar amb tot luxe de detalls els matisos musicals que ofereixen Madeleine Peyroux i el seu quartet instrumental. L’artista nascuda a Athens visitava per segona vegada la ciutat en motiu del Festival de la Guitarra de Barcelona, però no venia sola, sota el braç l’acompanyava un nou CD, Bare and Bones, on dóna els primers passos com a artista total – totes les cançons són de producció pròpia. Uns passos ferms i molt ben encaminats.
Les nou en punt i al Palau no hi cabia una agulla. La gent vestida amb les seves millors gales intentava rivalitzar amb les formes arquitectòniques que va idear Domènech i Muntaner. Però de seguida la música es va imposar a l’ambient chic i glamurós. Entre aplaudiments i xiulets d’aprovació, Madeleine Peyroux – vestida amb un peculiar frac vermell i un barret similar al de Charles Chaplin – i companyia van fer acte de presència. Un piano, un teclat, una bateria, un baix, un contrabaix, una guitarra acústica i una guitarra elèctrica van ser les armes destinades a buscar el delit de l’espectador. Per davant una hora i vint minuts de música folk, soul, country, blues i jazz.
El repertori, monopolitzat per temes del nou àlbum, va ser una carícia fugaç i rica de matisos musicals. Madeleine va demostrar perquè és una de les veus amb més projecció del panorama jazzístic actual. En cap moment hi va haver moment pel dubte, tots els que eren presents estaven convençuts d’haver-la encertat. La sonoritat del Palau sumada a la tendresa i suavitat musical que brollava de l’escenari van convertir el recital en una vetllada perfecte. Cançons com Instead, Bare Bones, River of Tears, Our Lady of Pigalle i I Must Be Saved (en una minimalista i espectacular versió en acústic) en directe van adquirir una dimensió superior a les enregistrades al disc Bare Bones.
Tan sol una hora i vint minuts. Ni un segon més ni un segon menys. Un concert efímer que va deixar a la gent amb ganes de més – alguns sortien de la sala amb el front arronsat, frustrats per no poder repetir. La veritat és que per sobre de l’escenari va passar una diva del jazz, i conscient del que suposa cantar al Palau, es va dosificar per oferir el millor i no deixar indiferent.
Les nou en punt i al Palau no hi cabia una agulla. La gent vestida amb les seves millors gales intentava rivalitzar amb les formes arquitectòniques que va idear Domènech i Muntaner. Però de seguida la música es va imposar a l’ambient chic i glamurós. Entre aplaudiments i xiulets d’aprovació, Madeleine Peyroux – vestida amb un peculiar frac vermell i un barret similar al de Charles Chaplin – i companyia van fer acte de presència. Un piano, un teclat, una bateria, un baix, un contrabaix, una guitarra acústica i una guitarra elèctrica van ser les armes destinades a buscar el delit de l’espectador. Per davant una hora i vint minuts de música folk, soul, country, blues i jazz.
El repertori, monopolitzat per temes del nou àlbum, va ser una carícia fugaç i rica de matisos musicals. Madeleine va demostrar perquè és una de les veus amb més projecció del panorama jazzístic actual. En cap moment hi va haver moment pel dubte, tots els que eren presents estaven convençuts d’haver-la encertat. La sonoritat del Palau sumada a la tendresa i suavitat musical que brollava de l’escenari van convertir el recital en una vetllada perfecte. Cançons com Instead, Bare Bones, River of Tears, Our Lady of Pigalle i I Must Be Saved (en una minimalista i espectacular versió en acústic) en directe van adquirir una dimensió superior a les enregistrades al disc Bare Bones.
Tan sol una hora i vint minuts. Ni un segon més ni un segon menys. Un concert efímer que va deixar a la gent amb ganes de més – alguns sortien de la sala amb el front arronsat, frustrats per no poder repetir. La veritat és que per sobre de l’escenari va passar una diva del jazz, i conscient del que suposa cantar al Palau, es va dosificar per oferir el millor i no deixar indiferent.
Pd: Els impurs que us vulgueu baixar el CD cliqueu aquí
A la portada… de cul
Teòricament, les portades del diari plasmen el més rellevant i el més actual del moment. Han de reflectir en forma de titulars i de fotografies allò que més interès té pels lectors i allò que sobresurt de les múltiples notícies de l’interior del diari.
Jo vaig cada dia al mateix quiosc i compro el mateix diari. Potser és vocacional, però la curiositat fa que mentre el pago faci una ullada a les altres portades sempre tan ben ordenades. Fa pocs dies em vaig quedar una estona més al quiosc, ja que la notícia del dia era la primera aparició pública a Espanya del president de França Nicolas Sarkozy i la primera dama francesa Carla Bruni. Em vaig despertar de cop amb una cara de sorpresa en veure les fotografies de les portades, imatges que van revolucionar el país, que no van deixar indiferent a ningú i que van ser el tema de conversa dels bars, de les televisions i de la majoria de sobretaules. Diverses portades ens van deixar a tots de cul, i mai millor dit, en veure que els protagonistes de la premsa escrita d’aquell dia eren els culs de Carla Bruni i Leticia Ortiz.
Les reunions amb el president del govern i els temes polítics pels quals els mediàtics Sarcozy i la seva esposa aterraven a Madrid van obtenir la medalla de plata, i això ja és dir molt, ja que les guanyadores acaparadores van ser Leticia Ortiz i Carla Bruni, enlluernades en tot moment per flashos. Només quedava emmarcar, exclusivament i en primer pla, els seus estilosos “traseros”.
Els mitjans de comunicació van provocar una lleugera competició entre la ex periodista i la ex model i cantant. Qui és la més elegant, qui camina millor, qui vesteix més apropiadament, qui es comporta de manera més natural... Les comparacions del dia següent eren previsibles i els comentaris pro Carla Bruni o pro princesa d’Astúries omplien els programes del cor i les tertúlies televisives.
En què s’ha convertit la premsa escrita? En “diaribasura”? És cert que l’extinció del diari de paper és un tema que preocupa a molts però, és aquesta la millor manera d’incrementar el nombre de vendes? Engroguir els continguts amb morbositat és la finalitat per vendre més exemplars? En quina secció podríem col·locar el titular “comparació dels culs de Carla Bruni i Leticia Ortiz”? En societat si els seus respectius marits se senten ofesos? En economia si mesurem les seves mides? O en política si es fan declaracions al respecte? S’ha traspassat el límit de la pura notícia objectiva i informativa. El sensacionalisme no deixa d’obtenir punts positius i, en canvi, el rigor i la serietat periodística en perden progressivament.
Després de donar voltes al tema em pregunto: quina hagués sigut la reacció dels ciutadans en veure una fotografia de Nicolas Sarkozy i Felip de Borbó d’esquenes? Segurament d’indiferència perquè seria una imatge sense valor amb manca d’informació i de provocació. No obstant això, quan es tracta de la silueta de dues dones atractives i reconegudes per tota la societat, la fotografia obté la importància absolta per aparèixer en portada. Reflexionem. Potser també la té per plantejar-nos si aquest fet és un pas enrere en la lluita per la igualtat entre l’home i la dona.
Diuen que una imatge val més que mil paraules, doncs jo acabo aquí i senyors i senyores, observin la fotografia, apostin i opinin profundament sobre el tema: quin dels dos culs els convenç més?
dijous 7 de maig de 2009
Supremacia anglesa
Encara en són molts els qui alaben la lliga espanyola de futbol per sobre la resta de competicions, els qui creuen que la competitivitat d'aquesta lliga és superior a qualsevol al món, els qui deprecien des de la poc observada Ligue 1 francesa, fins a la espectacular Premier League d'Anglaterra... deixem d'enganyar-nos, aquí ja no som els més macos del continent.
Ja fa anys que l'auto engany vola per sobre les portades dels sensacionalistes diaris esportius que tenim a l'estat espanyol, però si contem el nombre mitjà de badalls per partit puc assegurar que la lliga espanyola es posa, junt amb l'avorrit Calcio italià, per davant de les cinc principals lligues europees. Però entrem en punts concrets:
Si començem analitzant el públic que assisteix al gran espectacle mediàtic que és el futbol, veiem com lligues tals com l'alemanya, la francesa, l'anglesa o l'italiana creen una escenografia a les graderies pròpies de qualsevol acte commemoratiu de grans dimensions, amb grans banderes, mosaics monumentals, i en general un colorit espectacular. Ara bé si ens endinsem en les depriments grades espanyoles un dia qualsevol, es repeteix en la gran majoria de casos el prototip d'espectador espanyol; aquell que poc a poc i sense pressa es va posant una a una les pipes a la boca per, lentament, anar traient-les i dipositant-les al terra, amb l'excepció que, si el seu equip marca gol, la conducta es modificarà de tal manera que cridaran un tímid goool!; això si, sense aixecar-se, no fos cas que se'ls hi caigués la bossa al terra.
Aquest ja és un bon inici per comprendre realment com d’aïllats estem de la realitat europea –i segueixo parlant de futbol eh!-, però l’avorriment en el joc dels conjunts de primera divisió és esclafant. Només s'ha comès un greu error: hem entès malament el que realment significa FUTBOL. I em remetré al dia i la nit, al blanc i al negre, al sol i la lluna, als dos extrems de la concepció del que significa aquest esport: Espanya i Anglaterra.
Aquí creiem que el futbol és tocar la pilota, anar a poc a poc per tal d’arribar a la porteria i, si es té sort, encertar a la xarxa. Creiem que la qualitat ha de primar per sobre de tot, i equips com el Getafe, el Numancia, l’Almería –per no citar-ne molts més- que no saben realment què és això de jugar pel terra poc a poc, avorreixen amb la lentitud que mouen la pilota. És un constant de passades sense objectiu clar, sense veure una porteria o, si la veuen, aquesta està molt lluny... ja hi arribarem, deuen pensar.
Anem a Anglaterra, allà no hi ha mig camp... Qualsevol persona que sentis això es posaria les mans al cap i clamaria contra un futbol que va de dalt a baix sense... qualitat? No senyors, aquí us equivoqueu. No tenir mig camp significa una constant d’atacs i centrades, de xuts i aturades, de pífies o grans encerts –gols espectaculars, perquè ens entenguem-; i podria seguir dient les conseqüències de no tenir un mig camp que toqui la pilota soporíferament. I precisament això és el que fa aixecar el public; aquests són el moments on l’espectador disfruta, s’abraça, plora, crida o treu el mocador. Són els moments que vol l’espectador. Són l’espectacle.
Aquesta és la paraula clau per entendre què és realment el futbol, un espectacle dirigit al públic, que vol divertir-se, que s’enganya pensant que vol guanyar, però que realment necessita emocions.
Si els clubs de l’estat espanyol no arriben a comprendre que el futbol és espectacle mai arribaran a la passió i l’emoció anglesa; a allò que, en resum, els ha portat a tenir quatre dels cinc millors equips d’Europa tal com tothom reconeix. I us asseguro que saben ben bé el que fan, que per alguna cosa van ser ells qui van inventar aquest esport.
dimecres 6 de maig de 2009
Rentem-li la cara a Torre Baró
Més de 2.000 habitants encabits en un turó de les rodalies de Barcelona, però que segueix formant part de la ciutat. Torre Baró s’integra dins el districte de Nou Barris però en destaca per les males condicions en les que els ciutadans hi han de viure. Només cal dir que fins 1970 no hi existia el clavegueram i que, per la mateixa època, l'escola era el vagó d’un tramvia jubilat.
Des que el barri es va fundar -cap als 50 i 60, amb l'arribada de la immigració- els veïns s'han hagut de manifestar per tot allò que els faltava i que la declaració dels drets humans reclama des del 1948: enllumenat, clavegueram, aigua, telèfon o equipaments bàsics com ambulatori, escola, farmàcies i supermercats. A dia d'avui, segueixen sortint al carrer a reclamar els seus drets com a ciutadans barcelonins.
Amb la creació de la Línia 11 dels Transports Metropolitans de Barcelona es va comunicar Torre Baró amb la resta de la ciutat. Fins aquell moment, els veïns tenien que traslladar-se fins Vallbona (el barri fronterer) per agafar la Renfe. Aquesta nova línia de transport es va posar en funcionament el 2003 i encara hi ha mancances considerables. L’Associació de Veïns de Torre Baró encara es manifesta per reclamar que els serveis d’aquesta línia s’igualin als de la resta de la ciutat i es que els trens triguen una mitja de 15 minuts en passar.
A aquesta demora se li ha de sumar una altra, referent a les infraestructures. El dia 2 de maig va tenir lloc una manifestació veïnal que demanava que l’ajuntament fes complir els terminis estipulats de les obres que encara tenen lloc. Els trens han de circular per una sola via, ja que les cinc paredes que s’integren dins la L11 no donen espai per a més trens.
L’Ajuntament de Barcelona amb Jordi Hereu al capdavant està portant a terme unes actuacions en el barri que, en part, s’estan complint. De moment la zona ja gaudeix d’equipaments bàsics com un ambulatori (recentment s’ha inaugurat l’ampliació), el metro i s’estan construint més pisos. Però, amb quin objectiu? Rentar-li la cara al barri per donar una millor imatge de l’entrada de Barcelona? Els més observadors s’han adonat que les reformes només tenen lloc a la zona més propera a la carretera, és a dir, la part que es veu abans d’entrar a la ciutat, per l'A-17.
A l’endinsar-se en el barri i parlar amb la gent, hom se n’adona que els veïns estan “cremats” per les expropiacions que l’Ajuntament vol portar a terme a la part més alta de la muntanya, amb l’avinentesa de que és una zona protegida i forma part de Collserola. Allà hi viu gent, i molta. Encara es conserven les primeres cases, la majoria d’autoconstrucció, propietat de les primeres famílies que hi van venir a viure-hi. Doncs el pla d’actuació municipal pretén netejar la mala imatge que s’ha anat creant del barri i construir-hi tots els serveis necessaris per tal de fer-lo presentable pels futurs compradors.
Una cosa de tot això està clara: dels veïns i les seves reivindicacions no se’n podran desfer tan fàcilment.
Des que el barri es va fundar -cap als 50 i 60, amb l'arribada de la immigració- els veïns s'han hagut de manifestar per tot allò que els faltava i que la declaració dels drets humans reclama des del 1948: enllumenat, clavegueram, aigua, telèfon o equipaments bàsics com ambulatori, escola, farmàcies i supermercats. A dia d'avui, segueixen sortint al carrer a reclamar els seus drets com a ciutadans barcelonins.
Amb la creació de la Línia 11 dels Transports Metropolitans de Barcelona es va comunicar Torre Baró amb la resta de la ciutat. Fins aquell moment, els veïns tenien que traslladar-se fins Vallbona (el barri fronterer) per agafar la Renfe. Aquesta nova línia de transport es va posar en funcionament el 2003 i encara hi ha mancances considerables. L’Associació de Veïns de Torre Baró encara es manifesta per reclamar que els serveis d’aquesta línia s’igualin als de la resta de la ciutat i es que els trens triguen una mitja de 15 minuts en passar.
A aquesta demora se li ha de sumar una altra, referent a les infraestructures. El dia 2 de maig va tenir lloc una manifestació veïnal que demanava que l’ajuntament fes complir els terminis estipulats de les obres que encara tenen lloc. Els trens han de circular per una sola via, ja que les cinc paredes que s’integren dins la L11 no donen espai per a més trens.
L’Ajuntament de Barcelona amb Jordi Hereu al capdavant està portant a terme unes actuacions en el barri que, en part, s’estan complint. De moment la zona ja gaudeix d’equipaments bàsics com un ambulatori (recentment s’ha inaugurat l’ampliació), el metro i s’estan construint més pisos. Però, amb quin objectiu? Rentar-li la cara al barri per donar una millor imatge de l’entrada de Barcelona? Els més observadors s’han adonat que les reformes només tenen lloc a la zona més propera a la carretera, és a dir, la part que es veu abans d’entrar a la ciutat, per l'A-17.
A l’endinsar-se en el barri i parlar amb la gent, hom se n’adona que els veïns estan “cremats” per les expropiacions que l’Ajuntament vol portar a terme a la part més alta de la muntanya, amb l’avinentesa de que és una zona protegida i forma part de Collserola. Allà hi viu gent, i molta. Encara es conserven les primeres cases, la majoria d’autoconstrucció, propietat de les primeres famílies que hi van venir a viure-hi. Doncs el pla d’actuació municipal pretén netejar la mala imatge que s’ha anat creant del barri i construir-hi tots els serveis necessaris per tal de fer-lo presentable pels futurs compradors.
Una cosa de tot això està clara: dels veïns i les seves reivindicacions no se’n podran desfer tan fàcilment.
Piqué, Cesc, Tejera... i quants més?
Cesc Fàbregas, Gerard Piqué, Sergio Tejera, Fran Mérida... Tots aquests futbolistes tenen una cosa en comú: van ser contractats per un club estranger quan encara no havien complert la majoria d’edat.
L’any 2003, Cesc Fàbregas jugava a la categoria cadet del F.C.Barcelona quan l’Arsenal va fer-li una oferta per a incorporar-se a l’entitat anglesa amb 16 anys. El jugador era en aquells moments una de les grans promeses del futbol base blaugrana, però l’equip londinenc va oferir-li un contracte professional, va assegurar-li certa continuïtat al primer equip i el jove jugador va acceptar. Avui en dia, sis anys després de la seva arribada, Cesc és el capità dels gunners amb només 22 anys i és la gran referència de l’equip.
El següent cas similar també va ser molt sonat. Va ser el de Gerard Piqué, que formava part del mateix equip que Cesc. Piqué, en aquest cas, va ser fitxat pel Manchester United quan estava en edat juvenil, l’any 2004. L’equip anglès, aprofitant que el jugador (encara menor, recordem) no tenia contracte professional, va dur a terme la operació amb un cost econòmic zero.
D’aquesta manera, el Barça veia com s'escapaven dues de les grans promeses del seu futbol base i, a més, sense cobrar ni tant sols els drets de formació dels jugadors. Però la cosa no es queda aquí. Quatre anys després de veure marxar Piqué (nét d’un ex-directiu del club i culé de tota la vida) amb només 17 anys, el Barça va haver de pagar 5 milions d’euros al Manchester United per recuperar el jugador pel seu primer equip. Amb 22 anys, en l'actualitat es tracta d'un jugador indiscutible a l’equip i tot un ídol per a l’afició barcelonista.
Aquests, però, no han estat els únics casos, tot i que és evident que aquí tenen ressò els casos relacionats amb el Barça i l’Espanyol. A més, criden l’atenció perquè es tracta de conflictes entre grans clubs d’Europa. En el cas dels pericos, l’exemple més conegut és el de Sergio Tejera. Fa quasi quatre anys, el Chelsea de Londres va fitxar el jugador de l’Espanyol Tejera quan aquest tenia 16 anys. En aquest cas, però, l’equip anglès va pagar una quantitat a l’entitat perica en concepte de drets de formació (es parla d’uns 140.000 euros).
El fet de ser contractats per equips estrangers comporta la separació dels joves del seu entorn, dels seus amics, la seva escola i, en algunes ocasions, de la seva família. Els clubs posen a disposició dels jugadors allotjament (normalment viuen a cases amb famílies), classes d’anglès per ajudar a l’adaptació del futbolista a la seva nova vida, etc. A més d’això, no oblidem que són nois de 16-17 anys que, de cop i volta, es troben amb un gran sou i vivint sense els pares, amb els riscos que això comporta.
Aquest debat, evidentment, va molt més enllà dels límits futbolístics. És un debat ètic i moral. És a dir, fins a quin punt un club de futbol té el dret de fitxar un jugador adolescent apartant-lo del seu entorn sense el permís del club que l’ha format com a jugador i com a persona.
En aquest sentit, fa cosa de dos mesos, la UEFA va anunciar que presentaria a la FIFA i a la UE una resolució que estipula que “els jugadors menors de 18 anys no puguin ser objecte de fitxatges internacionals, ja sigui per entrar a Europa o dins del mateix continent”. William Gaillard, director de comunicació de la UEFA i conseller del president d’aquest organisme, Michel Platini, va explicar que “hem de discutir i definir les modalitats amb la FIFA i la UE per acordar unes regles que impedeixin als centres de formació ser saquejats per clubs més rics”. En un comunicat transmès per la UEFA, el mateix Platini va declarar que “la qüestió dels menors és sobretot un problema moral i ètic i hem de prendre mesures concretes per a protegir els joves jugadors i els clubs que els formen”.
Pel bé del futbol i d’aquests joves jugadors, aquests conflictes entre els clubs haurien d’acabar. I si la FIFA ha d’intervenir, que intervingui, que per algun motiu existeix.
dimarts 5 de maig de 2009
Quan les glòries no perduren
La sublim actuació que va protagonitzar el Futbol Club Barcelona el passat dissabte davant el Reial Madrid i que suposa quasi la culminació d’una temporada de somni ha portat a alguns a preguntar-se si aquest no és el millor equip de la història. Llavors se citen a l’Ajax de Rinus Michels, al Brasil del 70, al Milà de Sacchi o al Barça del Dream Team. Però si a mitjans d’abril les càmeres de tot el món retransmetien com els seguidors del Liverpool homenatjaven als 96 seguidors d’aquest equip que el 1989 van morir a l’estadi de Hillsborough, ara un altre data de funest record ens ensenya com de frágil és la memòria futbolística.
Molt abans que un xut de Koeman fes tocar la glòria als blaugrana el 1992 a Londres, molt abans que Sacchi fes història amb l’atrevidament ofensiu 4-4-2, que Neeskens i Cruyff s’associessin perquè l’Ajax guanyés 3 Copes d’Europa seguides, i encara abans que Carlos Alberto besés la copa –era el primer cop que es feia- que acreditava a Brasil com la millor selecció del món, va existir un equip mític que va desaparèixer entre foc i ferralla. El diumenge feia 60 anys que va desaparèixer el Gran Torino. Si algú llegís avui “la seva tècnica era la més perfecte, la més moderna i eficient. Hi havia alguna cosa de sutil i profund en la seva manera de practicar el futbol, que no han aconseguit igualar els altres equips” immediatament pensaria en el Barça de Guardiola, en l’equip capaç de marcar quatre gols al Bayern de Munic i sis al Reial Madrid, en protagonitzar nits d’espectacle pur. Doncs bé, aquestes línies van ser publicades el 7 de maig de 1949 al diari La Vanguardia.
Tres dies abans, a les cinc de la tarda, es va estavellar l’avió on anava l’equip amb el futbol més espectacular del moment -res a veure amb el futbolitalià actual-, que venia de guanyar quatre lligues italianes seguides, cinc si sumem la que van aconseguir abans que el campionat es parés per la complicada situació que vivia el país, immers de ple en la Segona Guerra Mundial, i que va marcar ni més ni menys que 125 gols en 40 partits, el que equival a més de tres dianes per encontre (els balugrana no han aconseguit encara aquesta mitja golejadora). Sandro Mazzora, el capità, s’arromangava les mànigues quan les coses anaven malament, reunia a l’equip, els deia “som-hi”, i en un tres i no res, en tot just vint minuts, podien clavar-li set gols a la Roma. El seu fill, també anomenat Sandro, i que també va ser futbolisa, afirmava en una entrevista que “quan viatjo a Brasil, els brasilers, orgullosos del seu futbol, em diuen que només Il Gran Torino va jugar com ells”. Igual felicitació rep d’ex-jugadors de l’etern rival, la Juventus. Tampoc cal obviar altres noms destacats de l’equip com Ballarin, Loik o Castigliani; la selecció italiana es nutria bàsicament de jugadors del Torino.
Seria injust, però, no esmentar que l’equip no passava pel seu millor moment, ja que s’havia creat pagant milionades a per adquirir el millors jugadors i estava quasi a la bancarrota, i la seva estrella, Mazzora, estava en baixa forma, ja que intentava divorciar-se (cosa complicada: el divorci no existia a la Itàlia democristiana de finals del 40; va haver de fer el procés a Romania i quan va tornar li van anunciar que no era vàlid). Tot i això, la llum s’elevava per sobre de totes les ombres que sobrevolessin l’equip. La foscor definitiva va arribar el 4 de maig de 1949 al mont de Superga, molt a prop de Torí, quan tornaven de jugar un partit amistós a Lisboa. Els jocs de l’atzar van fer que anessin a morir on la família reial italiana donava sepultura als seus. La ciutat des d’on aquest equip va fer feliç a tants italians, Torí, la capital del Piamont, va ser el lloc des del qual el rei Victor Manuel II a la segona meitat del segle XIX va planejar i realitzar la unificació italiana que va acabar amb segles de divisions i governs feudals i teocràtics diversos. Si ja abans de la tragèdia l’equip era un símbol esperançador i d’unió, el funeral va fer que es congreguessin un milió de persones.
I arribem aquí al punt culminant de tot plegat: l’expedició, que va fer escala a Barcelona, no portava a un jove hongarès, que fugí del seu país mesos després que aquest caigués en el bloc comunista. Ens estem referint al gran Ladislao Kubala. Rebutjat en les proves d’accés i amb el fill malalt, el no pujar a l’avió va significar per ell salvar la vida. Pel barcelonisme van significar 5 copes i un dels millors equips de la seva història, l’inici d’una època de recuperació, doncs gran part de l’equip s’havia quedat a Mèxic quan el Barça va anar-hi a fer una gira per recaptar diners per la República durant la Guerra Civil. Una recuperació que amb els seus alts i baixos encara en som deutors avui en dia. A més de lamentar aquella tragèdia, els blaugrana hauríem de celebrar que Kubala no volgués pujar a aquell avió. La resta crec que se li ha agraït suficientment, si bé potser mai n’hi haurà prou.
Malgrat tot queda el dubte de l’oblit històric, que és força greu per altra banda. La gent per rememorar el fet porta flors al mont on va succeir això. Jo proposo una altra. El Liverpool, un equip no exempt de tragèdies, com la de Hillsborough que s’ha dit abans, té un lema a la porta d’entrada de l'estadi on s’hi diu: “Les victòries passen, la glòria perdura”. En el llibre La rebel·lió de la granja, George Orwell parla de la traïció de la revolució russa a través d’una faula; un dels principis és “tots els animals són iguals que els altres” al que més endavant s’hi afegeix "però alguns són més iguals que uns altres”. Seguint la mateixa idea, es podria posar la mateixa inscripció de Liverpool a Superga, tant sols que afegint-hi “però algunes glòries perduren més que unes altres”.
Molt abans que un xut de Koeman fes tocar la glòria als blaugrana el 1992 a Londres, molt abans que Sacchi fes història amb l’atrevidament ofensiu 4-4-2, que Neeskens i Cruyff s’associessin perquè l’Ajax guanyés 3 Copes d’Europa seguides, i encara abans que Carlos Alberto besés la copa –era el primer cop que es feia- que acreditava a Brasil com la millor selecció del món, va existir un equip mític que va desaparèixer entre foc i ferralla. El diumenge feia 60 anys que va desaparèixer el Gran Torino. Si algú llegís avui “la seva tècnica era la més perfecte, la més moderna i eficient. Hi havia alguna cosa de sutil i profund en la seva manera de practicar el futbol, que no han aconseguit igualar els altres equips” immediatament pensaria en el Barça de Guardiola, en l’equip capaç de marcar quatre gols al Bayern de Munic i sis al Reial Madrid, en protagonitzar nits d’espectacle pur. Doncs bé, aquestes línies van ser publicades el 7 de maig de 1949 al diari La Vanguardia.
Tres dies abans, a les cinc de la tarda, es va estavellar l’avió on anava l’equip amb el futbol més espectacular del moment -res a veure amb el futbolitalià actual-, que venia de guanyar quatre lligues italianes seguides, cinc si sumem la que van aconseguir abans que el campionat es parés per la complicada situació que vivia el país, immers de ple en la Segona Guerra Mundial, i que va marcar ni més ni menys que 125 gols en 40 partits, el que equival a més de tres dianes per encontre (els balugrana no han aconseguit encara aquesta mitja golejadora). Sandro Mazzora, el capità, s’arromangava les mànigues quan les coses anaven malament, reunia a l’equip, els deia “som-hi”, i en un tres i no res, en tot just vint minuts, podien clavar-li set gols a la Roma. El seu fill, també anomenat Sandro, i que també va ser futbolisa, afirmava en una entrevista que “quan viatjo a Brasil, els brasilers, orgullosos del seu futbol, em diuen que només Il Gran Torino va jugar com ells”. Igual felicitació rep d’ex-jugadors de l’etern rival, la Juventus. Tampoc cal obviar altres noms destacats de l’equip com Ballarin, Loik o Castigliani; la selecció italiana es nutria bàsicament de jugadors del Torino.
Seria injust, però, no esmentar que l’equip no passava pel seu millor moment, ja que s’havia creat pagant milionades a per adquirir el millors jugadors i estava quasi a la bancarrota, i la seva estrella, Mazzora, estava en baixa forma, ja que intentava divorciar-se (cosa complicada: el divorci no existia a la Itàlia democristiana de finals del 40; va haver de fer el procés a Romania i quan va tornar li van anunciar que no era vàlid). Tot i això, la llum s’elevava per sobre de totes les ombres que sobrevolessin l’equip. La foscor definitiva va arribar el 4 de maig de 1949 al mont de Superga, molt a prop de Torí, quan tornaven de jugar un partit amistós a Lisboa. Els jocs de l’atzar van fer que anessin a morir on la família reial italiana donava sepultura als seus. La ciutat des d’on aquest equip va fer feliç a tants italians, Torí, la capital del Piamont, va ser el lloc des del qual el rei Victor Manuel II a la segona meitat del segle XIX va planejar i realitzar la unificació italiana que va acabar amb segles de divisions i governs feudals i teocràtics diversos. Si ja abans de la tragèdia l’equip era un símbol esperançador i d’unió, el funeral va fer que es congreguessin un milió de persones.
I arribem aquí al punt culminant de tot plegat: l’expedició, que va fer escala a Barcelona, no portava a un jove hongarès, que fugí del seu país mesos després que aquest caigués en el bloc comunista. Ens estem referint al gran Ladislao Kubala. Rebutjat en les proves d’accés i amb el fill malalt, el no pujar a l’avió va significar per ell salvar la vida. Pel barcelonisme van significar 5 copes i un dels millors equips de la seva història, l’inici d’una època de recuperació, doncs gran part de l’equip s’havia quedat a Mèxic quan el Barça va anar-hi a fer una gira per recaptar diners per la República durant la Guerra Civil. Una recuperació que amb els seus alts i baixos encara en som deutors avui en dia. A més de lamentar aquella tragèdia, els blaugrana hauríem de celebrar que Kubala no volgués pujar a aquell avió. La resta crec que se li ha agraït suficientment, si bé potser mai n’hi haurà prou.
Malgrat tot queda el dubte de l’oblit històric, que és força greu per altra banda. La gent per rememorar el fet porta flors al mont on va succeir això. Jo proposo una altra. El Liverpool, un equip no exempt de tragèdies, com la de Hillsborough que s’ha dit abans, té un lema a la porta d’entrada de l'estadi on s’hi diu: “Les victòries passen, la glòria perdura”. En el llibre La rebel·lió de la granja, George Orwell parla de la traïció de la revolució russa a través d’una faula; un dels principis és “tots els animals són iguals que els altres” al que més endavant s’hi afegeix "però alguns són més iguals que uns altres”. Seguint la mateixa idea, es podria posar la mateixa inscripció de Liverpool a Superga, tant sols que afegint-hi “però algunes glòries perduren més que unes altres”.
Obama es el líder mediático por excelencia
El pasado miércoles 29 de abril del 2009 el presidente de los EEUU, Barack Obama, cumplió cien días en el cargo. Como es habitual los medios de comunicación llevan a cabo un análisis de las decisiones, medidas, acciones… que ha tomado el nuevo gobierno desde su nombramiento. No obstante, en este caso yo me preguntaba si es que se podía analizar todavía un poco más la actuación de Obama. La respuesta es que sí y esto me lleva a afirmar lo más evidente: Obama es el líder mediático por excelencia.
Cuando se empieza a leer el periódico y ya se han pasado tres páginas sin ver escrito el nombre de Obama, uno se extraña porque parece que el líder estadounidense ha de aparecer sí o sí en la prensa escrita (puede que en la radio y la televisión un poco menos). Con esto no quiero quitar ningún mérito al líder estadounidense porque sí que es verdad que, durante el poco tiempo que lleva al frente de los EEUU ha tomado decisiones importantes tales como: el cierre de la prisión de Guantánamo, el fin gradual de la guerra en Irak, el inicio de nuevas relaciones con Sudamérica, la aprobación de un plan para combatir la crisis económica… pero, ¿qué me dicen de sus explicaciones acerca de cuál va a ser su mascota? Para los que no saben de qué hablo lo explicaré brevemente. Resulta que cuando Obama ganó las elecciones, éste prometió a sus hijas que les regalaría un perro. La única condición que ponía el presidente es que debía ser hipoalergénico dado que una de sus retoñas es alérgica a este tipo de animales. Bien, pues a partir del momento en que el líder norteamericano pronunciara estas palabras, en EEUU se creó un debate social en la red en el que se discutía cuál debía ser la raza del nuevo inquilino de la Casa Blanca. Con el perro ya en casa, la familia Obama hizo una presentación oficial. En mi opinión, todo este asunto no deja de ser un signo más de lo que ya muchos han bautizado con el nombre de “huracán Obama”. Otro síntoma de este fenómeno sobrenatural es la nueva campaña del PSOE para la elecciones europeas. Se utiliza la imagen del presidente de los EEUU en un spot para atraer al público. El anuncio consiste en la aparición de imágenes de la noche electoral de Chicago, cuando se conoció el triunfo de Obama y prácticamente toda la sociedad salió a las calles para celebrarlo. El vídeo finaliza cuando aparece el que será el lema de la precampaña socialista: “Ahora el partido se juega en Europa. Aquel día no pudiste votar. Pero ahora sí” http://www.youtube.com/watch?v=oCeSiqz-y7k. Esto hace referencia al deseo que expresaron muchos europeos de haber querido votar a Obama. Esto no es de extrañar si tenemos en cuenta que la cobertura de sus actuaciones tienen en la mayoría de ocasiones un carácter positivo en los medios de comunicación porque, en mi opinión sus recursos narrativos delante de las cámaras de televisión hacen que lo observe todo el mundo, y este mundo que lo observa hace un guiño al Obama mediático reconociéndolo como un líder carismático que nos convence de que tiene una misión especial en este mundo.
Lo de ser el personaje más mediático le viene a Obama desde la precampaña cuando estaba compitiendo contra Hillary Clinton en las primarias. Cuando por fin logró ganarlas no descansamos de ver ni un solo día al, ahora presidente de los EEUU Barack Obama en su lucha contra el candidato republicano Jhon Mc Cain. Después vino su victoria. Se convirtió en el primer presidente afroamericano de los EEUU y eso hizo que desayunáramos, comiéramos, merendáramos y cenáramos con Obama. Y ahora parece que la excusa para hablar de él son sus primeros 100 días como presidente de los EEUU. En definitiva, tenemos Obama para rato.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
